L'ESPERANÇA ACTUAL DE L'ESGLÉSIA

o

PROFECIES QUE L'ESTABLEIXEN

SETENA CONFERÈNCIA

(Psalm 82)

El judici de les nacions,

que vénen a ser l'herència

ÚLTIM verset d'aquest Psalm conté el tema que ens ocuparà aquesta tarda: «Alça't, oh Déu, jutja la terra! perquè tu tens l’herència en totes les nacions». És Déu qui jutjarà la terra, i, després d'aquest judici, prendrà totes les nacions com la Seva possessió.

Hem parlat de Crist, hereu de totes les coses, amb l'Església com cohereva; després, de l'adveniment de Crist, o sia, el moment que Ell rep la seva herència, i de la resurrecció de l'Església, que serà quan l'Església ressuscitada compartirà amb Ell aquesta herència. Les ànimes dels sants que han dormit, joioses amb Ell, esperen la resurrecció dels seus cossos, per gaudir de la plenitud de la benedicció i de la glòria. Per aquesta raó un cristià pot desitjar la mort, perquè mitjançant ella queda deslliurat de tota aflicció i de tot dolor; però el que espera és la resurrecció per a la consumació de la seva glòria. Hem parlat també de la progressió del mal, i hem demostrat que, ben lluny que el món hagi de ser convertit per la predicació de l'Evangeli, la zitzània ha de créixer i madurar fins al moment de la sega. I en la nostra última conferència hem vist com el mal arriba a la seva expressió culminant en la bèstia que va a la perdició, en l'apostasia del poder civil de la quarta monarquia, i en el fals profeta que exerceix el seu poder davant d'ella, i que és destruït juntament amb ella.

Hem vist que hi ha dues bèsties, i que la segona es transforma en el fals profeta (cp. Ap 13 amb el final del cap. 19).

Ara l'escena s'estén un tant, i veurem no només la destrucció de la quarta bèstia, sinó també el judici de totes les nacions. Totes les races humanes que existeixen sobre la terra, que van tenir la seva formació després de la divisió dels fills de Noè, es trobaran per fi reunides i jutjades per Déu; tot  allò que es altiu, orgullós, serà abatut pel Seu poder i la Seva glòria a fi que Déu, en plena benedicció, gaudeixi del regne, i que tingui l'herència de totes les nacions.

En la nostra última reunió vaig tractar la part més difícil, aquell punt en què es troben les dues dispensacions, i on el mal causat per l'apostasia de la dispensació actual demanda la intervenció de Déu i, com a conseqüència, el judici que posa fi a aquesta dispensació. M'he referit especialment a l'apostasia de l'Anticrist, perquè és en efecte la consumació mateixa de l'apostasia. Però en el moment en què té lloc aquest esdeveniment té lloc també el judici de totes les nacions. Déu no jutja només l'última rebel·lió de l'Anticrist o de la bèstia, sinó que, havent donat pas al Seu poder, havent arribat el moment de la Seva ira, jutja a totes les nacions.

El regne de Crist

Això és el que llegim a Apocalipsi 11, 15-18. «I el setè àngel va tocar la trompeta, i en el cel hi hagué grans veus, que deien: Els reialmes del món han esdevingut del nostre Senyor, i del seu Crist, i regnarà pels segles dels segles! I els vint-i-quatre ancians que eren davant de Déu asseguts en els seus trons es prostraren sobre els seus rostres i van adorar Déu, dient: Et donem gràcies, Senyor Déu totpoderós, aquell que és i el qui era i el qui ha de venir, perquè has pres el teu gran poder i has començat a regnar. I les nacions es van omplir d'ira, i va venir la teva ira i el moment de judicar els morts i de donar la recompensa als teus servents els profetes i als sants i als qui temen el teu nom, als petits i als grans, i de destruir els qui destrueixen la terra.»

Seguim els passatges que parlen d'aquest mateix tema.

Hem vist que el Senyor Jesús, el Messies, el veritable Rei de tota la terra, es va presentar a la quarta bèstia i als jueus, és a dir: a l'Imperi Romà i als jueus; als gentils en la persona de Ponç Pilat, i als jueus en la persona del gran sacerdot. Es va presentar al món i als Seus, i va ser rebutjat. Però veurem que hi ha un sentit més ampli en el qual es diu que les nacions es van omplir d'ira, i que la ira de Déu cau sobre elles pel judici lliurat en mans del Seu Fill.

Al Psalm 2 veiem les dues coses. Primer, que el Fill és ungit rei sobre Sió, la santa muntanya de Déu, i que com a herència rep les nacions; a Sió està el Seu tron, però la Seva herència són les nacions. En segon lloc, la Seva manera de tractar aquestes nacions, totalment oposada a l'Evangeli: «Els esclafaràs amb un ceptre de ferro; els esmicolaràs com un atuell de terrissaire». El ceptre de Crist, si volem emprar-lo com a figura en el llenguatge de l'Evangeli, és un ceptre de bondat i d'amor; és tot el que hi ha de més dolç i bondadós en el Seu amor; no es tracta en absolut d'un ceptre de ferro. Però aquí és amb referència als reis de la terra. I ara, oh reis!, Beseu [honreu] el Fill! El decret de Déu és que el Seu Fill sigui ungit; és a dir, que Déu ha volgut posar Jesús com a rei de tota la terra, i Ell convida els reis de la terra que se li sotmetin. Els diu: He dit en la meva ira: Dono l'herència de les nacions a Crist; Ell us esclafarà amb vara de ferro, us esmicolarà; per tant, sotmeteu-vos a Ell, al meu Fill, Rei a Sió. Aquests reis segueixen, però, els seus propis consells; ja han pres partit a base de la saviesa humana, i no és en Crist, Rei a Sió, en qui pensen. Aneu a parlar-los de Crist, Rei a Sió, i us tindran per bojos! No obstant això, Déu ho ha decretat amb tota certesa, i de manera irrevocable, i ho farà, mal que els pesi als reis de la terra; Ell establirà a Crist com a Rei a Sió, i li donarà les nacions com herència, i com a possessió els extrems de la terra. «I ell estarà ferm», diu per boca de Miquees, «i ... serà gran fins als confins de la terra» (5, 4).

Crist, el jutge entre els jutges

Veiem, quan va néixer Crist, com es va desfermar l'odi davant la menor aparença de la Seva règia condició. Des que es va sentir dir: Hi ha un rei, es va buscar la Seva desaparició. Però, és que potser les nacions escoltaran la invitació que se'ls fa de sotmetre’s a Ell? Trobem la resposta en el Psalm 82. Serà necessari que aquests jutges de la terra, aquests Elohim, se n'adonin de la seva conducta. «Jo he dit: Vosaltres sou déus», perquè el mateix Déu els havia posat amb autoritat sobre la terra, i perquè les autoritats que hi ha han estat posades per Déu; però Déu les pot jutjar. No són els cristians els qui fan servir aquest llenguatge, sinó Aquell qui té dret de jutjar aquells que Ell ha constituït com a jutges, i de destituir aquests poders subalterns, per tal de manifestar el Seu gran poder i actuar com a Rei.

Veiem encara (Ps 9, 1-7) que el lloc on es farà aquest judici és la terra d'Israel, i que el Senyor es revelarà per aquest acte del Seu poder. Verset 5: «Reprens les nacions i destrueixes el malvat (l'Anticrist) ... Les ciutats que has arrencat, el seu record s’ha perdut amb elles». El final del Psalm 5, 15-20 no és el llenguatge de l'Evangeli, sinó la demanda profètica, la justa demanda de judici; això és el que s’explica als Psalms, en els quals els cristians es troben de vegades amb tantes grans dificultats, en no haver comprès la diferència de les dispensacions. Convertir el malvat, concedir-li la gràcia, això és l'Evangeli; però aquí tenim una cosa totalment diferent, perquè aquí no es tracta de l'Evangeli. Un cop que l'Evangeli hagi corregut el seu curs, Crist reclama el judici contra el món. No és ja Crist a la dreta del Pare per enviar l'Esperit Sant i reunir els Seus cohereus, sinó Crist demandant justícia, pel seu Esperit, generalment per boca dels humils i dels abatuts de la nació jueva, contra l'home orgullós i violent. Si Déu no executés el judici, el mal no faria altra cosa que empitjorar, sense que hi hagués cap respir per als fidels de Déu. Déu no executa aquest judici sinó fins que el mal arriba al seu punt culminant. L’Anticrist i les nacions s'aixecaran contra Déu i contra el Seu Crist, i caldrà que la terra sigui alliberada d'aquests enemics, per donar lloc al regne del mateix Déu. No és David qui demana el domini sobre els seus enemics, sinó Crist qui demanda el judici, ja que el moment ha arribat.

En el Psalm 10 veiem aquesta mateixa veritat. Jahveh és el Rei, i les nacions han estat exterminades (vv. 15, 16).

He desitjat, benvolguts amics, fer-vos observar com a principi general que en aquests Psalms, on tenim el terrible judici de Déu sobre la maldat de les nacions, Ell actua com a jutge enmig dels jutges.

El judici s'aplicarà a totes les nacions

Un passatge, Isaïes 2, 12-22, ens presenta encara el gran dia de Déu sobre la terra: «Perquè el dia de Jahveh dels exèrcits vindrà tot aquell que és orgullós i altiu, i contra tot aquell que s’enalteix: i serà abaixat ... quan s’aixequi per aterrir la terra». Aquí no tenim pas el judici dels morts, sinó el de la terra.

Per a una millor comprensió de que aquest judici s'aplicarà a totes les nacions, i que és per mitjà d'això que Déu vol omplir la terra del coneixement del Seu nom, citaré Sofonies 3, 8: «Per tant, espereu-me –dic jo–, fins el dia que m'aixequi per a la presa; perquè el meu determini és aplegar les nacions, reunir els regnes, per vessar sobre ells la meva indignació, tota la meva ira encesa; perquè el foc de la meva gelosia consumirà tota la terra». El propòsit del Senyor és reunir els regnes, per vessar sobre ells la Seva indignació. Aquest serà un dia terrible. Així, pel que fa a la nostra expectació de que el coneixement de Jehovà omplirà la terra, veiem quan succeirà això en el v. 9. Això vindrà després que Ell hagi executat el judici, i destruït els malvats. Aquest passatge constitueix la més explícita revelació d'això.

Seguint amb això, veiem que aquesta mateixa veritat, que el coneixement de Déu s'estendrà per tota la terra com a efecte dels Seus judicis, se'ns diu a Isaïes 26, 9-11: «Quan els teus judicis són sobre la terra, els habitants del món aprenen la justícia»; i s'afegeix: «Al malvat se li dóna favor, però no aprèn la justícia». És potser aquest l'efecte de la gràcia? El cert és que el propòsit del Senyor és reunir els regnes per vessar sobre ells la Seva indignació i tota la Seva ira encesa. Serà un dia terrible, un dia que el món s’ha d’esperar.

Un altre passatge que suporta aquesta mateixa veritat és el que tenim al Psalm 110: «Declaració de Jahveh al meu Senyor: Seu a la meva dreta, fins que posi els teus enemics per escambell dels teus peus». Jesús està assegut a la dreta del Pare, fins que seus enemics siguin posats per escambell dels Seus peus. Fins llavors, Ell actua per mitjà del seu Esperit per reunir els cristians, havent enviat l'Esperit Sant, l’Auxiliador aquí a la terra, per convèncer de pecat, de justícia i de judici; però Déu posarà un dia els enemics de Crist per escambell dels Seus peus. Per això Jesús va dir que «referent a aquell dia i a l'hora, ningú no els sap, ... ni el Fill, sinó el Pare» (Mr 13, 32). Està escrit que Ell ha de heretar totes les coses. Això és el que ha estat profetitzat sobre Mi: Jahveh m'ha dit: «Seu a la meva dreta, fins que posi els teus enemics per escambell dels teus peus». No es tracta de l'any ni del dia, sinó que estaré assegut a la dreta de Déu «fins que», és a dir, fins el moment en què el Pare complirà aquest propòsit; doncs que el Senyor Jesús, sempre Déu beneït eternament, rep el regne com Home-Mitjancer. Vegem el compliment d'aquest decret: «Jahveh enviarà el ceptre de la teva força des de Sió ...» Veiem que el terme d'aquesta dispensació està molt clarament marcat. Crist està assegut a la dreta de Déu, fins que el Déu posi a seus enemics per escambell dels seus peus. Després d'això, li diu: «Domina enmig dels teus enemics!» Això és el que Déu ha de complir quan el Senyor, en aquell moment en que vagi a prendre el poder, «esmicolarà els reis en el dia de la seva ira. Ell jutjarà entre les nacions, les omplirà de cadàvers; esberlarà el cap que domina sobre molta terra».

Jeremies 25, 28. Aquí tenim més sobre aquest assumpte que contínuament ens presenta la Paraula de Déu a les nostres ànimes, i el que veiem al nostre voltant és la fi de totes les coses: «I s’esdevindrà que, si refusen de rebre la copa de la teva mà per beure, tu els diràs: Això diu Jahveh dels exèrcits: Certament en beureu». Vegeu també el v. 31.

Crist jutjarà les nacions a Jerusalem

Hi ha encara dues coses que voldria fer-vos observar. Primer, que és sobretot a Jerusalem que tindrà lloc aquest desastre; segon, que Déu ha designat en la Seva Paraula a totes les nacions que participaran en això. Veurem com tots els descendents de Noè, dels quals en tenim el catàleg a Gènesi 10, van reapareixent en escena en el moment d'aquest judici de Déu. Els trobarem a gairebé tots ells o bé sota la bèstia, o bé sota Gog.

Pel que fa als passatges que tracten de Jerusalem, podem citar Joel 3, 1 i 9-17; Miquees 4, 11-13; Zacaries 12, 3-11: «I en aquell dia s’esdevindrà que jo faré de Jerusalem una pedra pesada per a tots els pobles; tots els qui la carreguin s’hi feriran greument, i s’aplegaran contra ella totes les nacions de la terra. En aquell dia –afirmació de Jahveh–, colpiré tot cavall amb esfereïment, i el seu genet amb la follia: i obriré els meus ulls sobre la casa de Judà, i colpiré tot cavall dels pobles amb ceguesa. Llavors els cabdills de Judà diran en el seu cor: La meva força són els habitants de Jerusalem en Jahveh dels exèrcits, llur Déu. Aquell dia faré dels cabdills de Judà un braser de foc entre els arbres, i una torxa de foc enmig de garbes; i devoraran a dreta i a esquerra tots els pobles del voltant; però Jerusalem encara serà habitada en el seu lloc, a Jerusalem. I Jahveh salvarà les tendes de Judà primer, a fi que la glòria de la casa de David i la glòria dels habitants de Jerusalem no es magnifiqui sobre Judà. En aquell dia Jahveh defensarà l’habitant de Jerusalem, i el més feble entre ells serà, en aquell dia, com David; i la casa de David com Déu, com l'àngel de Jahveh davant d'ells. I s’esdevindrà aquell dia que jo cercaré de destruir totes les nacions que vinguin contra Jerusalem. I vessaré sobre la casa de David, i sobre els habitants de Jerusalem, l’esperit de gràcia i de súpliques: i miraran envers mi, el qui van traspassar, i faran lamentació per ell, com el dol que es fa pel fill únic, i ploraran amargament per ell, com es plora amargament pel primogènit. En aquell dia hi haurà una gran lamentació a Jerusalem, com la lamentació d’Adad-Rimmon a la vall de Meguidó». Capítol 14, 3-4: «I Jahveh sortirà, i lluitarà contra aquelles nacions, com el dia que lluità en el dia de la batalla. I els seus peus es posaran, aquell dia, sobre la muntanya de les Oliveres, que és davant de Jerusalem, cap a l'est; i la muntanya de les Oliveres es partirà pel mig, vers l’est i vers l’oest, i s’hi farà una vall molt gran; i la meitat de la muntanya recularà cap al nord, i l'altra meitat cap al sud».

S'afirma, a Fets 1, 11, que Jesús tornarà «de la mateixa manera que l’heu vist anar-se’n cap al cel», i veiem aquí que això arriba fins al punt que els Seus peus es posaran sobre la muntanya de les Oliveres (cp. Ez 11, 23). En aquell dia, els Seus peus es posaran sobre la muntanya de les Oliveres, diu l'Esperit per mitjà de Zacaries (14, 4). «Els seus peus», els peus de Jahveh. Encara que hagi estat Home de Dolors, Jesús és el Senyor, com ho és des de l'eternitat.

Els descendents de Noè

Pel que fa al segon punt, es pot observar que les nacions, els descendents de Noè, es trobaran bé sigui sota la bèstia, bé sota Gog, els dos principals poders; si consultem Gènesi 10, 5, veurem allà les illes dels gentils dividides per les seves terres: «Per aquests foren repartides les illes ... segons llurs famílies, entre llurs nacions». En l'enumeració dels fills de Jàfet tenim Gómer, Magog, Madai, Javan, Tubal, Mèixec i Tiràs. Entre aquests pobles trobem a Gómer, Magog, Tubal i Mèixec sota els mateixos noms a Ezequiel 38, com a seguidors de Gog; també trobem Peres (els perses) unit a Madai (els medes), i de les mans del qual aquest últim va rebre la reialesa, com veiem a Daniel 5 i en altres llocs, de manera que de totes les nacions només queden fora Javan i Tiràs. L'enumeració d'Ezequiel inclou totes les nacions que comprenen Rússia, Àsia Menor, Tartària i Pèrsia (resumint, tots els pobles que estan sota el domini de Rússia, o que es troben sota la seva influència). Són descrits com sota el domini de Gog, príncep de Ros (els russos), Mèixec (Moscou) i Tubal (Tobolsk).

Els fills de Cam apareixen a Gènesi 10, 6. D'entre ells, Canaan va ser destruït, i el seu país va venir a ser el d'Israel. Cuix i Put es troben sota Gog (Ez 38, 5); els de Cuix només en part, pel fet que una part de la família de Cuix es va establir al costat de l’Eufrates, i una altra al costat del Nil, és a dir, al nord i al sud d'Israel; per això els del nord, per la seva localització, estan en contacte directe amb els partidaris de Gog. Misraïm o Egipte (ja que Misraïm és precisament el nom hebreu que designa Egipte), i la resta de Cuix i els libis, es troben en les escenes dels últims temps a Daniel 11, 43.

Mentrestant, entre els fills de Sem, Elam és el mateix que el país dels perses, dels quals ja hem parlat. Assur és anomenat en el judici que tindrà lloc en el temps darrer (Mi 5; Is 14, 25; 30, 30-33, en la coalició del Ps 83, i també en altres passatges). Arfaxad és un dels antecessors dels israelites. La família de Joctan no apareix aquí; és un poble de l'Orient. Aram, o Síria, va ser desplaçada per Assur, que es troba designat amb el títol de rei del Nord. El mateix sembla que passa amb Lud. Javan es troba en l'últim combat (Zac 9, 13). D'entre totes les nacions, Tiràs és l'única, a part de Joctan, que no es troba anomenada en aquest últim judici. Parlem només de la Paraula de Déu. Hi ha autors seculars que uneixen Tiràs i Javan a Grècia; però això no ho tocaré.

Avui veiem com Rússia estén el seu poder precisament sobre les nacions que es troben sota el ceptre de Gog.(13)

El Rei del Sud i el Rei del Nord

En el capítol 11 de Daniel apareixen dues potències a les que hem de donar la nostra atenció: el rei del sud i el rei del nord. Aquest capítol inclou d'entrada una llarga relació d'esdeveniments ja acomplerts; després d'això tenim les naus de Quitim (v. 30). Després apareix una interrupció en la història dels dos poders. Aquests reis van ser successors del gran rei de Javan; un va ser el que va posseir Síria, l'altre, Egipte. El que es disputaven en les seves guerres era Síria i la Terra Santa. En els versets 31 a 35 tenim els jueus, que són deixats de banda durant molt de temps; es diu d'ells que «alguns dels savis cauran a fi de ser refinats, i purificats, i blanquejats, fins a la fi del temps; perquè encara no ha arribat el temps assenyalat». Després ve en el verset 36 que «I el rei farà la seva voluntat»: aquest és l'Anticrist. En el v. 41 el tenim la terra d'Israel, en aquell territori que és la causa de les diferències entre el rei del nord i el rei del sud. «I en el temps de la fi, el rei del sud envestirà contra ell.» És a dir, després d'un llarg interval, de nou tenim el rei del sud en aquest capítol, que entra en escena. I això, històricament, només ha succeït fa quatre anys, després d'un interval de gairebé dos mil anys. La major part de les nacions que, se'ns diu, han d'estar als peus de Gog, estan ara caient sota el domini de Rússia. «El rei del nord l'escometrà com una tempesta.» L’Anticrist serà objecte d'atac a la vegada per part del rei del sud o Egipte, i del rei del nord, el posseïdor de la Turquia asiàtica o d'Assíria. No pretenc dir qui serà el rei del nord a la fi dels temps; però veiem que les circumstàncies i els personatges descrits en aquestes profecies que contemplen aquest temps determinat, es comencen a delinear. Ja feia dos mil anys que no hi havia rei del sud; fa uns pocs anys que ja està establert sobre aquella terra.(14) Igualment veiem una nació que fa un segle era gairebé desconeguda, i que avui domina precisament aquells països del Gog d'Ezequiel. No desitjo en absolut concentrar la vostra atenció sobre aquests esdeveniments que s'estan donant en els nostres temps. Però és després d'haver esmentat la profecia que esmentem aquestes circumstàncies que estan succeint davant dels nostres ulls. Veiem igualment com totes les nacions comencen a ocupar-se de Jerusalem (Zac 12, 3), i sense saber què fer-ne; el rei d'Egipte exigeix tot el país per a ell; el rei del nord no pensa cedir-lo. Es tracta de Turquia, que posseeix actualment el nord, o el país d'Assíria. Hem vist en els nostres dies al rei del nord i al del sud combatent pel mateix país, tal com s'ho disputaven fa dos mil anys. Això és precisament el que s'anuncia a la profecia per «el temps assenyalat». No dic que tot es manifesti ja; per exemple, els deu reis no estan encara en plena evidència; l'Anticrist no ha aparegut encara; però els principis que es troben en la paraula de Déu actuen de manera visible enmig dels regnes en els quals han d'aparèixer les deu banyes; és a dir, veiem com tot Europa occidental s'està ocupant de Jerusalem, disposant-se per aquest combat; i a Rússia preparant-se per la seva banda, exercint el seu poder sobre aquells països citats en la Paraula, i com tots els pensaments dels polítics del món es concentren sobre l'escena on hi ha d'haver la trobada final davant el judici de Déu, on el Senyor els amuntegarà «com garbes a l'era» (Mi 4, 12). Aquesta és una coincidència molt notable. En repassar el que succeeix al nostre voltant, reconeixem coses que apareixen a la profecia; almenys veiem aquelles nacions que han d’actuar, o sobre les que Déu actuarà, tot desenvolupant els caràcters que la profecia els atribueix.

Bé, estimats amics, si empreneu la tasca de seguir aquests capítols que us he citat (i per descomptat n’hi ha molts més), comprendreu el capítol 25 de Mateu, que ens parla del Senyor assegut en seu tron, reunint totes les nacions (és una cita de Joel 3), jutjant-les i separant-les com se separen les ovelles de les cabres.

La posició de l'església

Recordem ara una cosa, nosaltres els cristians, i és que estem totalment a cobert del judici. Aquesta tarda no he parlat de l'Església; però recordem la seva situació, és a dir, que durant aquests esdeveniments, i ja des del present, el lloc de l'Església és amb Crist, és el de acompanyar-lo a Ell. L'Església té aquest privilegi, aquesta glòria, aquest caràcter especial, d'estar unida amb Crist, i, si es busca l'Església en l'Antic Testament, és Jesucrist a qui trobem. Un exemple destacable d'aquesta veritat és que el que diu Pau de l'Església (Ro 8) es troba en el capítol 50 d'Isaïes, on les paraules s'apliquen a Crist. En aquell passatge, Crist diu: «Qui em condemnarà?» A l'estar l'Església unida a Ell, l'apòstol el cita per mostrar la posició que ella té.

La unió de l'Església en un sol cos, siguin jueus o gentils, no va ser revelada en l'Antic Testament; si busquem, és el Crist mateix a qui trobem. Encara que hi hagi moltes coses en la relació de Jehovà amb Sió que existeixen també entre Déu Pare i l'Església, no és a Sió que hem de buscar l'Església. En l'Antic Testament, els privilegis de l'Església estan en el mateix Crist, en la Persona de Crist, ja que l'Església té la mateixa porció que Crist; ella és (veure Ef 1, 22-23) «la plenitud d'aquell que ho omple tot en tots»; per consegüent, no podem buscar l'Església en aquestes profecies, perquè ella és el cos del mateix Crist.

PREFACI i Índex General

PRIMERA CONFERÈNCIA — Introducció

SEGONA CONFERÈNCIA — L'Església i la seva glòria

TERCERA CONFERÈNCIA — La segona vinguda de Crist

QUARTA CONFERÈNCIA — La primera resurrecció

CINQUENA CONFERÈNCIA — El progrés del mal sobre la terra

SISENA CONFERÈNCIA — Els dos caràcters del mal

SETENA CONFERÈNCIA — El judici de les nacions

VUITENA CONFERÈNCIA — Les promeses del Senyor a Israel

NOVENA CONFERÈNCIA — La decadència i dispersió d'Israel

DESENA CONFERÈNCIA — La restauració i benedicció terrenal donades a Israel

ONZENA I ÚLTIMA CONFERÈNCIA — Recapitulació i conclusió