L'ESPERANÇA ACTUAL DE L'ESGLÉSIA

o

PROFECIES QUE L'ESTABLEIXEN

NOVENA CONFERÈNCIA

(Ezequiel 37)

La decadència i

dispersió d'Israel

Les promeses de la restauració

L que passa amb els ossos secs vistos per Ezequiel ens representa de manera molt clara el que vull tractar aquest vespre: el que Déu, en la Seva bondat, farà a favor d'Israel. En meditar aquest tema, seguiré el mètode que he seguit en tot moment, això és, us presentaré successivament els testimonis de la paraula de Déu.

Recordareu que en l'última ocasió, en donar començament al tema que ens ocupa, vam veure la diferència entre el pacte concertat amb Abraham i el pacte de la llei a la muntanya Sinaí, i que, cada vegada que Déu ha volgut mostrar gràcia al seu poble, ha recordat el pacte concertat amb Abraham. Hem vist també que Israel va gaudir les promeses sota el pacte concertat en el desert, i no sota el pacte amb Abraham, i que des d'aquell temps, estant Israel sota la condició d'obediència per conservar la fruïció de les promeses, sempre va fracassar; però que, malgrat tot això, Déu va poder beneir el Seu poble, gràcies a la mediació de Moisès.

Veurem a continuació com Israel va fracassar de nou després d'això, fins i tot després d'haver estat establert a la terra que el Senyor li havia donat; i que Déu va suscitar els profetes, d'una manera peculiar, per portar-lo a la convicció del pecat en el qual havia caigut, i per mostrar als fidels que els consells de Déu pel que fa a Israel no deixarien de ser complerts; que per mitjà del Messies es compliria tot el que Déu havia anunciat. I veurem que seria precisament després del fracàs d'Israel que aquestes promeses de la seva restauració arribarien a ser precioses per al romanent fidel del poble.

La història del pecat d'Israel

Recordeu que en la història del pecat d'Israel sota la llei tenim la història del cor de cada un de nosaltres; que, si ens posem davant de Déu, reconeixerem que només és la gràcia coneguda per l'obra de Déu la que pot no només sostenir-nos, sinó treure'ns de la situació en què ens trobem a causa del pecat.

Voldria atreure la vostra atenció a la decadència i destrucció d'Israel, sota totes les seves formes de govern, després de la seva entrada a la terra de Canaan. Sabeu que va ser Josuè qui va introduir els israelites a la terra. El llibre de Josué és la història de les victòries d'Israel sobre els cananeus, la història de la fidelitat que Déu els va mostrar en el compliment d’allò que havia promès al seu poble. Jutges i Samuel són la història de la caiguda d'Israel a la terra de Canaan fins els temps de David, però també la història de la paciència de Déu. Vegem, d'entrada, com Josuè exposa als israelites la seva condició i el seu caràcter.

Els exposa (cap. 24) tot allò que Déu ha fet en favor d'ells, tota la Seva gràcia i bondat; llavors el poble li respon (v. 16): «Lluny de nosaltres de deixar Jahveh per servir altres déus ...». I Josuè diu llavors al poble: «Vosaltres no podeu servir Jahveh», i el poble respon: «No, sinó que servirem Jahveh ... Servirem Jahveh, el nostre Déu, i obeirem la seva veu». «I Josuè feu un pacte amb el poble aquell dia» (v. 25). Aquest capità de la seva salvació els havia introduït a la terra promesa; gaudien de l'efecte de la gràcia, i ara es comprometen novament a obeir Jahveh.

A Jutges 2 els trobem en un total fracàs. «No els expulsaré de davant vostre [els vostres enemics], i seran un flagell als vostres costats, i els seus déus us seran una trampa», els va dir Déu, i veiem, en el v. 11: «I els fills d'Israel van fer el mal als ulls de Jahveh, i serviren els Baals ... i la ira de Jahveh es va encendre contra Israel».

Això és el que veiem una vegada i una altra: beneficis de part de Déu, i ingratitud de part de l'home.

Citem els passatges que mostren com Israel va prevaricar sota totes les formes de govern.

1 Samuel 4, 11. Elí era el gran sacerdot, jutge i cap d'Israel; però el pecat dels seus fills era insuportable, i veiem la glòria de Déu tirada per terra: l'arca de Déu fou presa, i els dos fills d'Elí, Ofní i Pinhàs, van morir. Versets 18-21: Elí mateix mor, i la seva nora anomena Icabod (sense glòria) el fill al qui dóna a llum, dient: «¡La glòria ha marxat d'Israel! Perquè havien pres l'arca de Déu, i per la mort del seu sogre i del seu marit».

Llavors Déu, que havia suscitat a Samuel, anomenat el primer de tots els profetes (Fets 3, 24), governa a Israel mitjançat ell, però, ben poc després, Israel rebutja el profeta (1 S 8, 7): «I Jahveh digué a Samuel: Escolta la veu del poble en tot el que et diran; perquè no t'han rebutjat a tu, sinó que m'han rebutjat a mi, perquè no regni sobre ells. Segons totes les obres que han fet des del dia que els vaig fer pujar d'Egipte fins el dia d’avui, quan m’han deixat i han servit altres déus, així també fan amb tu». Déu, doncs, els va donar un rei en la Seva ira, i sabem a què va arribar aquest rei desitjat per ells (cap. 15).

1 Samuel 15, 26. Es pronuncia la sentència; i Samuel li diu a Saül: «No tornaré amb tu; perquè tu has rebutjat la veu de Jahveh, i Jahveh t'ha rebutjat de ser rei sobre Israel».

Aquests diversos passatges demostren que Israel ha fracassat, sota el rei, sota el profeta, sota el sacerdot, i que es troba perdut sota el rei que havia escollit.

David és suscitat en lloc de Saül; Déu fa seva elecció per gràcia; és Ell que dóna David a Israel; David, tipus de Crist i pare de Crist segons la carn.

Així, i per la bondat de Déu, Israel s'enriqueix en gran manera i es fa gloriós sota David i sota Salomó. Però aviat es veu com una altra vegada aquest poble prevarica sota aquests dos monarques (1 R 11, 5-11). «I Salomó féu el mal als ulls de Jahveh, i no seguí plenament Jahveh ... I Jahveh s’enutjà amb Salomó.» (15)

És ben trist observar com el cor de l'home, en totes les possibles circumstàncies, s'aparta de Déu; i això és general; aquest és l'ensenyament que podem extreure de la història del poble d'Israel. Sabeu que es va dividir en dues parts, i que les deu tribus del nord es van tornar totalment infidels. En la persona d'Acaz, la família de David, l'últim suport de les esperances d'Israel, va començar a tornar-se idòlatra (2 Reis 16, 10-14). El pecat de Manassès va ser el punt culminant de tota aquesta infidelitat (2 R 21, 11, 14-15).

Aquesta és, en poques paraules, la conducta d'Israel i de la mateixa Judà, fins la captivitat de Babilònia. L'Esperit de Déu resumeix la història de les dues nacions, la història de llurs crims i la de la paciència de Déu, amb aquestes impressionants paraules (2 Cr 36, 15-16): «I Jahveh, el Déu dels seus pares, els envià advertiments per mitjà dels seus missatgers, enviant-los de bon matí, perquè tenia compassió del seu poble i del seu estatge. Però ells feien befa dels missatgers de Déu, i menyspreaven les seves paraules, i es burlaven dels seus profetes, fins que pujà el furor de Jahveh contra el seu poble, fins que no hi hagué remei».

Aquesta és la fi de la seva existència en aquesta terra de Canaan, on havien estat introduïts per Josué. Finalment els va ser imposat el nom de Lo-Ammi (no el meu poble).

Les promeses al romanent fidel

Havent recorregut ràpidament la història de la seva caiguda fins a la seva deportació a Babilònia, cal ara considerar les promeses que van sostenir la fe del romanent fidel d'aquest poble, durant la iniquitat i al llarg de la captivitat de la nació.

Hi ha una promesa que és important assenyalar, que va servir com a segona base de l'esperança dels jueus fidels. Es troba a 2 Samuel 7 i a 1 Cròniques 17. Entre aquests dos passatges hi ha aquesta diferència: que el de Cròniques s'aplica directament a Crist; i això es deu a la diferència que hi ha entre tots dos llibres, en el qual un d'ells (Samuel) és històric, mentre que l'altre (Cròniques) és un resum que lliga tota la història, des d'Adam, dins de la genealogia de Crist i amb les esperances d'Israel, i de la qual per tant queden excloses totes les infidelitats i caigudes dels reis d'Israel. Tenim aquesta promesa: «I he establert un lloc per al meu poble, per a Israel, i l’he plantat, i habitarà en el seu lloc; i mai no serà somogut, i els fills de la perversitat no el consumiran més com al principi» (2 S 7, 10). 1 Cròniques 17, 11: «I s’esdevindrà, quan els teus dies siguin complerts, i vagis amb els teus pares, que jo aixecaré el teu llinatge després de tu, que serà dels teus fills, i establiré el seu regne. Ell em construirà una casa, i establiré el seu tron per sempre. Jo li seré per pare, i ell em serà fill ... ». L'aplicació d'aquestes paraules a Crist es troba a Hebreus 1, i trobem, en aquest testimoni, les promeses fetes a Abraham i a la seva posteritat, totes les promeses fetes a Israel, posades sota la salvaguarda de i reunides en la mateixa persona del fill de David .

La promesa feta a David és la base de totes les que tenen a veure amb la família d’aquest nom. Hem vist la caiguda d'aquesta família, i també la promesa feta al fill de David, el Messies.

Els testimonis dels profetes

Seguim l'estudi d'aquest tema amb els testimonis directes dels profetes.

Isaïes 1, 25-28 descriu la total restauració dels jueus, però mitjançant judicis que destruiran els malvats.

Isaïes 4, 2-4. En aquell temps (temps de gran tribulació), «el rebrot de Jahveh serà esplendor i glòria, i el fruit de la terra excel·lència i bellesa per als escapats d'Israel. I s’esdevindrà que el que sigui deixat a Sió i el qui resti a Jerusalem serà anomenat sant: tots els qui han estat inscrits per a la vida a Jerusalem; quan el Senyor hagi rentat la brutícia de les filles de Sió, i hagi purificat la sang de Jerusalem del mig d'ella, amb l’esperit de judici i amb l’esperit ardent».

El capítol 6 de la mateixa profecia ens fa entrar de manera plena en l'esperit de la profecia. Es tracta del moment en què Acaz va accedir al tron, aquest Acaz que anava a enviar el disseny i plànol de l’altar profà de Damasc a Jerusalem; i Isaïes és enviat a trobar-se amb aquest rei, fill de David, que introdueix l'apostasia. La Paraula ens mostra primer la glòria de Crist, manifestat com Jahveh, tres vegades sant (això és el que diu Joan al capítol 12 del seu Evangeli), aquesta glòria que condemna tota la nació, però que produeix per la gràcia l'esperit de intercessió, al qual respon la misericòrdia que restaura a la nació. Aquesta misericòrdia, però, no es compleix sense uns judicis que eliminen els malvats d'entre el poble i de la terra, després d'un prolongat enduriment, portat a la seva culminació amb el rebuig de Jesucrist i del testimoni donat sobre Ell pel Esperit en els apòstols (llegir els vv. 9-13).

Isaïes 11, 10: «Aquell dia hi haurà l’arrel de Jessè ... a ell cercaran les nacions». Veiem aquí quan i com serà omplerta la terra del coneixement de Jahveh, quan Ell haurà donat mort a l'inic amb l'Esperit de la Seva boca. Llavors Jahveh recordarà Israel, per tornar a estendre la seva mà (llegir els vv. 9-12).

Isaïes 33, 20-24; cap. 49. S'ha dit que, en aquests capítols, Sió és l'Església. Però, quan tot el goig ha arribat, Sió diu: «Jahveh n’ha deixat, i el meu Senyor m’ha oblidat». Si Sió fos l'Església, això seria impossible. Com! L'Església abandonada enmig del seu goig! Llegiu llavors els vv. 14-23 del capítol 49, i també el capítol 62 sencer; també 65, 19-25, on veiem ben clarament que es tracta de benediccions terrenals, d'un estat de coses fins ara desconegut sobre la terra. En aquell dia el mateix Déu s’alegrarà sobre Jerusalem.

Aquestes són unes promeses que anuncien amb gran claredat la glòria que ha de sobrevenir a Jerusalem i al poble jueu. Passo a continuació a uns capítols que parlen encara més directament sobre aquesta qüestió.

Jeremies 3, 16-18: «I s'esdevindrà, quan ...», etc. Hi ha coses que semblen ser el compliment de moltes profecies, com ara el retorn de Babilònia. Però Déu ha donat a això una resposta d'una natura peculiar. Ha ajuntat unes coses que mai encara han succeït juntes. Per exemple, dins d'aquest passatge es diu: «Totes les nacions vindran a ella». És clar que això no va succeir quan va tenir lloc el retorn de la captivitat de Babilònia. Alguns diran: Això és l'Església. Però no ho és, perquè «en aquells dies la casa de Judà anirà amb la casa d'Israel, i vindran juntes de la terra del nord a la terra que jo vaig fer heretar als vostres pares». En fi, aquí veiem la reunió de tres coses: Jerusalem, el tron del Senyor, i la reunió de Judà i Israel, així com les nacions reunides davant el Tron de Déu; tres coses que certament mai s'han complert juntes. Quan l'Església va ser fundada, Israel va ser dispersat. Quan Israel va tornar de Babilònia, no hi havia Església, ni hi va haver reunió de nacions.

Jeremies 30, 7-11: «Ai las! perquè aquell dia es gran! ... es un temps d’angoixa per a Jacob; però en  serà salvat ... i els estrangers no se’n serviran mai més, sinó que serviran Jahveh llur Déu, i David, llur rei, ... i Jacob tornarà i descansarà, i estarà tranquil, i no hi haurà ningú que l’inquieti». Per descomptat, aquests feliços temps per a Israel encara no han tingut compliment.

Jeremies 31, 23, 27-28, 31, fins a la fi. Fixem-nos aquí en el verset 28. A qui va arrencar, enderrocar i enrunar Jahveh? Precissament a aquells mateixos dels que diu que edificarà i plantarà. En efecte, està fora de tota raó aplicar tots els judicis a Israel i totes les benediccions, que s'apliquen a les mateixes persones, a l'Església. I si és de l'Església que es tracta aquí, quin és el sentit de «des de la torre d'Hananel fins a la porta de l'Angle», i de la menció del turó de Gareb, etc.? Fixem-nos en aquestes últimes paraules del capítol: «No serà arrencat, i no serà enderrocat mai més».

Jeremies 32, 37-42. Aquest és un passatge commovedor pel que fa als pensaments de Jahveh sobre aquest poble. Després d'haver-los fet promeses de benedicció per gràcia, i d'assegurar-los que serà el seu Déu, el Senyor els anuncia: «I els plantaré en aquesta terra en veritat, amb tot el meu cor i amb tota la meva ànima. Perquè ... com he fet venir sobre aquest poble tot aquest gran mal, així faré venir sobre ells tot el bé que els he promès».

Jeremies 33, 6-11, 15, 24-26. Aquí tornem a tenir la benedicció d'Israel, i això per la presència del Rebrot que Déu farà sorgir de David, que executarà judici i justícia en la terra. Recordem, benvolguts amics, que la Paraula de Déu no ens presenta mai l'Esperit Sant com el Rebrot de David, ni la seva funció com la d'executar el judici sobre la terra. D'altra banda, si algú somia amb aplicar això al retorn de Babilònia, citaré Nehemies 9, 36-37: «Heus aquí, avui nosaltres som uns servents; i la terra que donares als nostres pares per menjar del seu fruit i dels seus béns ... i nosaltres estem en una gran aflicció». En absolut va ser el retorn de Babilònia el compliment de tot el que hem llegit pel que fa a les promeses! És que potser l'estat de coses descrit per Nehemies expressa tota l'ànima, tot el cor de Déu, en favor del seu poble? Ja veieu quina valoració fa l'Esperit de Déu d’allò que va tenir lloc després del retorn de Babilònia. Així, doncs, aquestes promeses de Déu no han estat encara complertes.

Ezequiel 11, 16-20. Fins al dia d'avui, Israel, o millor dit els jueus, estan sota la influència del judici que comporta aquest passatge: «Quan l'esperit impur ha sortit de l'home, vaga per llocs àrids, cercant repòs, i no en troba» (Mt 12, 43). Els versets que segueixen a Ezequiel parlen del seu estat darrer, en el qual hem vist que estan sotmesos a judici, i després Déu li dóna al romanent un nou cor.

Ezequiel 34, 22, fins al final del capítol. Aquí veiem de nou que David, el seu rei, està enmig d'ells, i que les benediccions són irrevocables.

Ezequiel 36, 22-32. Si algú objectés: Però aquestes són coses espirituals en què participem, respondré: Sí, nosaltres participem de les benediccions de la bona olivera; però això no desposseeix d’aquestes benediccions a aquells a qui els pertanyen [cp. Ro 11, 17-24]. A què es deu que nosaltres hi participem? A que hem estat empeltats en Crist. Si estem en Crist, som fills d'Abraham, i participem de tot allò que és espiritual. Però aquí es tracta també de coses terrenals, i el passatge ens en parla d'una manera molt clara.

«Habitareu a la terra que vaig donar als vostres pares, etc.». L'Església només té un Pare, el Pare de nostre Senyor Jesucrist.

Voldria ara assenyalar de passada l'al·lusió a aquest oracle que apareix en un passatge molt conegut (Jn 3, 12), on es fa una al·lusió a «coses terrenals». Es tracta d'una al·lusió, indubtablement, a allò que es diu en més d'un passatge profètic, però en particular al passatge que ara ens ocupa, i del qual en tenim una cita gairebé textual en les paraules que el nostre Senyor adreça a Nicodem. És per això que li diu: Com és que vosaltres, els doctors d'Israel, vosaltres que haurieu de comprendre allò que li és absolutament necessari a Israel, per poder gaudir de les promeses, rebre un cor nou i purificat, com és que no compreneu el que us dic? No em compreneu, quan us dic que us cal néixer d'aigua i de l'Esperit? Si no em compreneu quan us parlo de coses terrenals, com comprendreu les coses celestials? És com si vingués a dir-los: Si us he parlat de coses que fan a Israel, si us he dit que Israel ha de renéixer per a gaudir de les promeses terrenals que li pertanyen, i no heu comprès el que els vostres propis profetes han dit, com comprendreu les coses celestials, la glòria de Crist exaltat al cel, i l'Església, la seva companya en aquesta glòria celestial? No heu tan sols comprès els ensenyaments dels vostres profetes. Vosaltres, els mestres d'Israel, hauríeu d’haver comprès almenys les coses terrenals, el que Ezequiel i altres profetes han dit sobre aquestes qüestions.

Efectivament, apareixen en aquest passatge d'Ezequiel, com en molts altres passatges que hem citat, el fruit dels arbres, el rendiment dels camps, i moltes coses semblants, que són les benediccions terrenals promeses a Israel; però, al mateix temps, es veu el canvi de cor necessari per gaudir d'elles. Cal que Israel sigui renovat en el seu cor per rebre les promeses de Canaan; cal que Déu els faci caminar en els Seus estatuts donant-los un nou cor, i llavors, i només llavors, gaudiran de les benediccions anunciades. És a dir, Nicodem, allò que havies d'haver comprès pel mateix llenguatge dels vostres profetes.

En el capítol 37 d'Ezequiel tenim un relat detallat de la restauració d'Israel, la reunió de les dues parts de la nació, la seva entrada a la seva terra, el seu estat d'unitat i de fidelitat a Déu en aquesta mateixa terra, essent Déu el Déu d'ells, i està present David, el seu rei, present per sempre més, de tal manera que les nacions coneixeran que el seu Déu és Jahveh, quan el Seu santuari estigui per sempre enmig d'ells.

Ezequiel 39, 22-29. És evident que això no ha arribat encara, perquè en aquest temps Déu no amagarà més el Seu rostre d'ells (v. 29) com ho fa encara avui, i els haurà recollit a la seva terra, sense deixar-ne cap entre les nacions, el que evidentment no s'ha complert encara.

Recordem, per acabar, els grans principis sobre els quals descansen les profecies. La restauració dels jueus es basa en les promeses fetes a Abraham de manera incondicional. La caiguda d'ells ve degut a que ells van tractar d'actuar en base de les seves mateixes forces, i després d'haver posat a prova de totes les maneres la paciència de Déu, fins que no hi va haver remei. El judici va caure sobre ells, però Déu torna a les Seves promeses.

Apliquem això als nostres propis cors. Tenim sempre la mateixa història, la nostra història, sempre la història de la caiguda. En el moment en què Déu ens posa en aquesta o aquella situació, vam fracassar immediatament. Però darrere de tot això hi ha un principi de poder, és a dir, la revelació dels consells de Déu, i com a conseqüència d'unes promeses incondicionals, i veiem que és la mediació i la presència de Jesús (amb Moisès com a tipus d'Ell) la que és el mitjà del compliment d'aquestes promeses. També hem vist que Déu no executa el judici, després d'haver estat anunciat molt de temps abans, fins després d'una extraordinària paciència, després d'haver emprat tots els mitjans possibles que haurien d'haver recordat l'home els seus deures envers Déu, si hi hagués una espurna de vida al seu cor. Però no hi havia res.

Les persones vivificades per la gràcia es recolzen en les promeses que han de tenir el seu compliment en la manifestació d'Aquell que les pot dur a terme, i ser-ne mereixedor del seu compliment per a altres. Res no exhibeix aquests principis més clarament que aquesta història d'Israel. «Aquestes coses», diu l'apòstol, «els succeïen com a exemples, i foren escrites per a la nostra amonestació». Es tracta d'un mirall on podem veure, d'una banda, el cor de l'home, que sempre fracassa; i de l'altra, la fidelitat de Déu, que mai no falla, que complirà totes les Seves promeses, i que manifestarà un meravellós poder, que sobrepassarà tota la iniquitat de l'home i el poder de Satanàs. Va ser quan la iniquitat va arribar al seu punt culminant que va dir: «Engreixa el cor d'aquest poble»; i no és fins Fets 28, 27 que trobem el compliment d'aquest judici, anunciat gairebé vuit segles abans pel profeta Isaïes (6, 10). No és fins que el poble ho ha rebutjat tot que Déu l’ha endurit, per fer-ne un monument dels seus camins. Quina paciència la de Déu!

I així és també pel que a nosaltres ens pertoca, és a dir, per als gentils; l'execució del judici està en suspens des de fa divuit segles, i Déu continua recorrent a tots els tresors de la Seva gràcia, per trobar un pensament vers el bé en els nostres cors. Com va dir el Senyor: «Si no hagués vingut i no els hagués parlat, no tindrien pecat, però ara no tenen excusa del seu pecat. ... Si no hagués fet entre ells aquestes obres que ningú altre no ha fet, no tindrien pecat. Ara, però, les han vist, i m'odien a mi i el meu Pare». Paciència admirable! La infinita gràcia d'Aquell que s'interessa per nosaltres, fins i tot malgrat la nostra rebel·lió i iniquitat!

PREFACI i Índex General

PRIMERA CONFERÈNCIA — Introducció

SEGONA CONFERÈNCIA — L'Església i la seva glòria

TERCERA CONFERÈNCIA — La segona vinguda de Crist

QUARTA CONFERÈNCIA — La primera resurrecció

CINQUENA CONFERÈNCIA — El progrés del mal sobre la terra

SISENA CONFERÈNCIA — Els dos caràcters del mal

SETENA CONFERÈNCIA — El judici de les nacions

VUITENA CONFERÈNCIA — Les promeses del Senyor a Israel

NOVENA CONFERÈNCIA — La decadència i dispersió d'Israel

DESENA CONFERÈNCIA — La restauració i benedicció terrenal donades a Israel

ONZENA I ÚLTIMA CONFERÈNCIA — Recapitulació i conclusió