L'ESPERANÇA ACTUAL DE L'ESGLÉSIA

o

PROFECIES QUE L'ESTABLEIXEN

CINQUENA CONFERÈNCIA

EM parlat fins aquí de la unió de Crist i de l'Església, feta semblant a Ell; de la vinguda mateixa de Crist, i de la resurrecció de l'Església, per la qual ella té part en aquesta glòria de Crist com cohereva.

El tema que ens ocuparà aquesta tarda no està igualment ple de goig i de felicitat, però cal que coneguem el testimoni que dóna Déu sobre el mal que hi ha en l'home. Espero, estimats amics, que la conseqüència serà la de tornar-nos sincerament seriosos. La contemplació del progrés del mal, i del judici que aquest mal atraurà, té com a efecte, d'entrada, portar-nos a evitar aquest mal; després, convèncer-nos del poder de Déu, l'únic que el pot eliminar. «Mireu de no refusar aquell qui parla», etc. (He 12, 25-29). Vegem doncs el pensament de l'apòstol sobre el gran canvi que tindrà lloc quan sigui destruït el poder del mal.

El que us vull presentar aquesta tarda serà per a exposar-vos que, en lloc d'esperar un progrés continuat del bé, hem d'esperar, ben al contrari, un progrés del mal; i que l'esperança de que la terra vagi a quedar plena del coneixement del Senyor abans que Ell exerceixi el Seu judici i la consumació d'aquest judici sobre la terra és una falsa esperança.

Hem d'esperar que el mal progressi, fins que es torni tan flagrant que clami pel judici de part del Senyor.

Primer, us exposaré que el Nou Testament ens presenta constantment que el mal va creixent fins a la fi, i que Satanàs l’impulsarà fins que el Senyor destrueixi el seu poder. En segon lloc, tractaré d'exposar el caràcter que assumirà aquest mal, quant a la seva forma externa, com a poder secular. En altres paraules: el que he de dir-vos es pot resumir amb aquests dos encapçalaments.

Primer: La apostasia que té lloc dins de la mateixa cristiandat. Segon: La formació, la caiguda i la ruïna del poder mundà de l'Anticrist, en el sentit d'un poder visible.

La paràbola de la zitzània

Començaré per Mateu 13, 36, la paràbola de la zitzània. Sabeu que ens presenta aquesta circumstància: que mentre els homes dormien, l'enemic va sembrar zitzània dins el camp del pare de família; i que, en preguntar-li els servents si havien de arrencar la zitzània, els respon que no, que el blat i la zitzània han de créixer junts fins a la sega. Aquesta és, doncs, la sentència del Senyor: que el mal que ha fet Satanàs dins el camp on ha estat sembrada la bona llavor de la Paraula roman i madura fins a la fi. Es tracta d'una declaració explícita que els esforços dels cristians no serviran de res per treure el mal, que romandrà fins al dia del judici. «Deixeu créixer juntament una cosa i l'altre fins a la sega.»

«La sega» és la fi del segle, és a dir, de l'actual dispensació.

El que està en acció actualment en el Regne de Déu és la gràcia, no el judici; no estem posats per jutjar el món. Fins i tot si poguéssim dir amb certesa d'algú que és fill de Satanàs, per aquest mateix fet quedaria fora de la nostra jurisdicció. Tenim a veure amb la gràcia; és a dir, no puc tocar el mal que Satanàs ha produït, però puc actuar com a instrument de la gràcia, atès que Déu ens permet sembrar bona llavor.

Així, la zitzània no són simplement homes malvats, ni els pagans, ja que aquests últims no han estat sembrats entre el blat. La zitzània és tot mal concret sembrat per l'enemic després que Jesucrist ha sembrat la bona llavor. El que jo puc anomenar heretgia, corrupció de la veritat, quedarà llavors fins a la sega; el mal que Satanàs ha produït mitjançant la religió corrompuda es mantindrà fins a la fi; tots els nostres esforços han de tendir no a la destrucció de la zitzània, sinó a recollir els fills de Déu, a reunir els cohereus de Jesucrist.(8)

Els darrers temps

1 Timoteu 4, 1. «Però l'Esperit diu clarament que en els darrers temps alguns apostataran de la fe, fent cas d’esperits enganyadors i de doctrines de dimonis, dels qui parlen falsament amb hipocresia ...»

No pot esperar-se el progrés universal de l'Evangeli pròpiament dit. Podrà haver-hi, i per descomptat hi haurà allò que sigui necessari per a la reunió dels membres de la família de Déu; però el que hem d'esperar és el que està incorporat en aquestes paraules com el marc dels últims temps: que «alguns apostataran de la fe» (cp. 2 Pere 2, 1-3).

2 Timoteu 3, 1-5: «I sàpigues això: que en els darrers dies vindran temps perillosos ...» És que ens hem d’atenir a allò que ens diguin els homes? No, sinó a allò que ens diu Déu. Observem el llenguatge que empra Jeremies amb Hananià (Jr 28, 6ss.). Se'ns respondrà que la terra serà omplerta del coneixement de Jahveh, com les aigües cobreixen el mar. I jo crec que indubtablement la terra serà omplerta del coneixement de Jahveh, però no és d'això del que estem tractant aquí. La qüestió és aquesta: Com es complirà això? Jo responc que mitjançant els judicis de Déu. «Quan els teus judicis són sobre la terra, els habitants del món aprenen la justícia.»

Tornem al nostre passatge a 2 Timoteu: «perquè els homes seran egoistes, ...» (3, 2). No es tracta dels pagans, sinó dels cristians, dels cristians nominals; perquè es diu d'aquests homes «que tenen una aparença de pietat, però han negat el seu poder». Les característiques que indica l'apòstol com pertanyents als qui professen el cristianisme són les mateixes que les dels pagans, tal com se'ls descriu en el més baix nivell del seu enviliment al començament de l'epístola als Romans, i en termes molt semblants. I s'afegeix, pel que fa a aquests homes dels darrers dies, que «aniran de mal en pitjor».

Veiem la mateixa expectativa del mal en 2 Timoteu 4, 1-4: «T’encarrego, doncs, davant Déu», etc.

Una cosa que hem de destacar és que la zitzània ja havia estat sembrada en els temps dels apòstols mateixos, el que ens és força beneficiós. Si tal cosa hagués esdevingut amb posterioritat, no tindríem el testimoni de la Paraula referent a això per advertir, per dirigir-nos quan arribessin aquests esdeveniments perillosos, i per comunicar-nos la perfecta llum de Déu sobre aquest estat de coses.

1 Pere 4, 17: «Perquè és el temps del començament del judici per a la casa de Déu». Comparem aquestes paraules amb Fets 20, 28-31: «Per tant, tingueu compte de vosaltres mateixos i de tot el ramat, en el qual l'Esperit Sant us ha posat com a supervisors per pasturar l'església de Déu que ell adquirí amb la seva pròpia sang. Perquè jo sé que després de la meva partença s’introduiran entre vosaltres llops rapaços que no planyeran el ramat; i d’entre vosaltres mateixos s’aixecaran homes que parlaran coses perverses, per arrossegar els deixebles darrere d’ells». Aquest estat de coses va començar ja en vida dels apòstols.

1 Joan 2, 18. Veiem per aquest passatge que «la darrera hora» no vol dir el temps de Jesús, sinó el temps de l'Anticrist. Hi ha hagut precursors de l'Anticrist. El que caracteritza els últims temps no és l'Evangeli estès per tota la terra, sinó la presència de l'Anticrist.

L'apostasia

Judes. Aquesta epístola és pròpiament un tractat sobre l'apostasia, i trobem al verset 4 una succinta descripció del seu caràcter. L'apòstol anuncia que troba necessari exhortar els creients a que combatin pel que ja havien rebut; que entre ells s’havien infiltrat, ja llavors, gents que propiciaven l'apostasia; i que això havia de prosseguir fins al judici de Jesucrist; perquè veiem que després d'haver descrit el seu caràcter amb més detall, afegeix, en el v. 15, que és aquesta mateixa classe la que serà objecte del judici del Senyor quan Ell torni; és a dir, que el mal, que s'ha manifestat en l'Església des del principi, ha de persistir fins a la vinguda de Crist. En el v. 11 tenim les tres classes d'apostasia, i als homes caracteritzats pel seu esperit: l'apostasia natural, l'apostasia eclesiàstica i la rebel·lió oberta, sobre la qual caurà el judici. Tenim en primer lloc el caràcter de Caín: l'apostasia de la natura, odi, injustícia; en segon lloc, el caràcter de Balaam: ensenyar el mal per recompensa; es tracta d'una apostasia eclesiàstica; i en tercer lloc, el caràcter de Corè, és a dir, d'aquell que s'aixeca contra els drets del sacerdoci i de la reialesa, la reialesa de Crist en els tipus de Moisès i Aaron.

Ai! Allò que unirà el món no serà l'Evangeli, sinó el mal. «I vaig veure sortir, de la boca del drac i de la boca de la bèstia i de la boca del fals profeta, tres esperits impurs ...», etc. (Ap 16, 13-14). Es pot debatre sobre a qui s'apliquen els trets d'aquests tres esperits impurs, però per descomptat que no és a l'Evangeli, sinó al mal.

Però se'ns dirà que es veu la desaparició del poder de la cristiandat corrompuda per mitjà del judici, i es pretén que la destrucció de la seva influència donarà lloc a l'Evangeli. Però l'Esperit diu: «I les deu banyes que has vist en la bèstia, aquestes odiaran la prostituta, i la deixaran solitària i nua, i es menjaran les seves carns i la cremaran amb foc. Perquè Déu ha posat en els seus cors de complir el propòsit d'ell i de complir un sol propòsit: que ells donin el seu reialme a la bèstia fins que siguin acomplertes les paraules de Déu» (Ap 17, 16-17). Això és el que els cristians desitjarien: la destrucció de la influència de la prostituta sobre el món. Però, és que si es destruís el seu poder exterior, passarien els regnes a ser regnes de Jesucrist? Al contrari, els reis donaran el seu poder a la bèstia. La gran prostituta ha dominat per molt de temps a la bèstia. Al final li seran arrabassats el seu domini i les seves riqueses, però només perquè les deu banyes donin el seu poder a la bèstia, a fi que es dissipi tota incertesa, i perquè la seva voluntat i caràcter blasfems es manifestin totalment en la seva última apostasia. I el poder de la corrupció i de la seducció donarà pas al poder de la rebel·lió oberta contra Déu.

2 Tessalonicencs 2, 3-12: «no serà [aquest dia del Senyor] sense que primer hagi vingut l'apostasia i es manifesti l'home de pecat, el fill de perdició, que s'oposa i s'exalça contra tot el que s'anomena Déu ...».

En el passatge esmentat tenim el que ha d'arribar abans que vingui el dia del Senyor. I hem de prendre les coses tal com ens les diu la paraula de Déu. Els cristians, havent vist en les Escriptures la promesa de que la terra ha de ser plena del coneixement del Senyor, han dit: «Bé, doncs l'omplirem d'aquest coneixement». Però en les Escriptures aquesta fita s'atribueix a la glòria de Crist.

L'alè de la Seva boca, mitjançant el qual el Senyor destruirà l'home de pecat, no és l'Evangeli, sinó la força i el poder de Crist en judici. Vegeu Isaïes 11, 4: «Amb l'esperit dels seus llavis farà morir el malvat»; Isaïes 30, 33: «L’alè de Jahveh» encén el judici.

Veurem que aquest Anticrist reunirà els caràcters de maldat que han aparegut des del començament. En primer lloc, l'home a Edèn va voler fer la seva pròpia voluntat; en segon lloc, va voler exaltar-se com Déu; en tercer lloc, es va posar sota el domini de Satanàs. Ara bé, aquestes són les tres coses que veurem aparèixer en l'Anticrist: tota l'energia humana exaltant-se contra Déu. Això és el que succeirà al final sota l'última forma de l'Imperi Romà, o la quarta bèstia. És el fruit madurat del cor humà, que és en si mateix un Anticrist.

La quarta bèstia

Sabeu que han existit tres bèsties successives: l'imperi de Babilònia; després l'imperi de Pèrsia; a continuació l'imperi de Grècia, o especialment el d'Alexandre, i que el quart és l'Imperi Romà. Però aquest últim té un caràcter totalment peculiar.

Sabeu que al començament, o més aviat abans del començament d'aquestes quatre monarquies, el tron de Déu sobre la terra estava a Jerusalem. El Senyor manifestava la Seva presència per sobre de l'arca on estava la Seva llei, en el Seu temple, de manera sensible. Però al començament del període actual, que és el dels gentils, el tron del Senyor va ser llevat de Jerusalem. Veureu això descrit ben clarament en els capítols 1–11 del profeta Ezequiel. La glòria del Senyor que havia vist el profeta al costat del riu Quebar, en el primer capítol, la veu sortir de Jerusalem en l'onzè; de la casa, 10, 18-19; i de la ciutat, 11, 23. És un fet remarcable que la glòria del Senyor hagi abandonat el Seu tron terrenal. A més, al mateix temps aquest poder terrenal va ser transferit de Jerusalem als gentils (el govern dels homes). Això és el que veiem en Daniel 2, 26-38: «Vet aquí el somni, i ara explicarem la seva interpretació davant del rei. Tu, oh rei, ets un rei de reis, perquè el Déu dels cels t’ha donat el regne, la força i el poder i la glòria ... ».

Veureu que esdevinguda la destrucció de l'últim rei dels jueus, el domini humà va passar als gentils en la persona de Nabucodonosor. Aquest rei va començar establint una falsa religió per la força; va fer una estàtua perquè tothom l’adorés, i es va enorgullir; és per això que es va tornar com una bèstia durant set anys. És a dir, que en lloc de comportar-se com a home, humil davant Déu, com davant d'Aquell que li havia donat el poder, d'una banda es va exaltar a si mateix, i d'altra es va dedicar a assolar el món per satisfer la seva voluntat.

Deixant de moment de banda les monarquies segona i tercera, que de moment no tenen una importància tan directa, i seguint el caràcter de la quarta, descobrirem alguns trets dignes d'atenció. Els jueus es troben en captivitat des dels temps de Nabucodonosor fins al dia d'avui. És cert que hi va haver un retorn d'aquest poble de la captivitat, però sense que cessés d'estar sota el poder dels gentils; i per descomptat, el tron de Déu no va ser restaurat. I si Déu va permetre que els jueus tornessin temporalment al seu país, això es deu al fet que va voler que el Seu Fill aparegués al principi de la quarta monarquia. I, en efecte, és precisament en el moment en què la quarta monarquia, sota la seva forma imperial, s'havia convertit en el poder mundial, que els va ser presentat el Fill de Déu, el legítim Rei dels Jueus i dels gentils. I què és el que ells van fer? El van crucificar. Els grans sacerdots, que eren els representants de la religió terrenal donada per Déu, i Ponç Pilat, el representant del poder terrenal, es van unir per rebutjar i donar mort al Fill de Déu. Així tenim a la quarta monarquia culpable de rebutjar els drets del Messies. Els jueus, com veurem de manera detallada en una posterior conferència, són deixats a un costat, i és llavors que té lloc la crida de l'Església per als llocs celestials. Però pel que fa a l'estat de l'Església sobre la terra, l'hem vist alterada per la llavor del Maligne, i per l'apostasia que resulta de la mateixa; hem vist a continuació que la corrupció de la cristiandat donarà lloc a una rebel·lió més oberta i pronunciada, la de la mateixa bèstia: és a dir, d'aquesta mateixa quarta monarquia, sota una forma nova i última que està encara per venir. Això és el que donarà pas al seu judici (Dn 7,  9-11, 13-14). «Vaig continuar mirant, fins que foren posats els trons, i l’Ancià de dies s’assegué: la seva roba era blanca com la neu, i el cabell del seu cap com llana pura; el seu tron era foc flamejant, les seves rodes, foc cremant. Un riu de foc brollava i sortia del seu davant; milers de milers el servien, i miríades de miríades estaven dempeus davant d'ell; el tribunal s’assegué, i els llibres foren oberts. Vaig mirar, llavors, per causa del so de les paraules arrogants que el corn parlava. Vaig mirar fins que mataren la bèstia, i el seu cos fou destruït, i lliurat per ser cremat al foc.» Versets 13 i 14: «Vaig mirar en les visions de la nit i, heus aquí, amb els núvols del cel venia algú com el Fill de l'home, i avançà fins a l’Ancià de dies, i el portaren davant d'ell. I a ell li donaren el domini, i la glòria, i el regne, a fi que el servissin tots els pobles, nacions i llengües: el seu domini és un domini etern, que no passarà, i el seu regne no serà destruït».

Aquí tenim, doncs, el regne donat al Fill de l'home una vegada que la quarta bèstia sigui destruïda. No obstant això, aquest judici i aquesta destrucció de la quarta monarquia no han arribat encara. Com a prova citaré Daniel 2, 34-35: «L’estaves mirant, fins que una pedra fou tallada sense mans, i colpí l’estàtua als seus peus de ferro i d’argila, i els esmicolà. Llavors s’esmicolaren el ferro, l’argila, el bronze, la plata i l'or, i foren com el boll de l’era a l’estiu; i el vent se'ls emportà, i no fou trobat cap lloc per a ells; i la pedra que colpí l’estàtua esdevingué una gran muntanya, que omplí tota la terra». És a dir, que abans que la pedra tallada sense mans s'estengui i ompli tota la terra, ha de destruir per complet l'estàtua; or, plata, bronze, ferro i argila són escombrats com el boll emportat pel vent. Per descomptat, això no està complert en absolut. Amb l'acció de la pedra el que s'aconsegueix no és un canvi de caràcter de l'estàtua; es tracta d'un cop, d'un cop sobtat; és un cop que trenca, que destrueix, i que no deixa ni rastre de l'existència de l’estàtua, tal com ho diu aquí: «I no fou trobat cap lloc per a ells». L'Imperi Romà, els peus, i, juntament amb els peus, tota la resta, desapareix. Amb aquest sol cop queda tot polvoritzat, destruït, anorreat, i, després d'aquest judici, la pedra que colpeja l’estàtua arriba a ser una muntanya que omple tota la terra.

Estimats amics, és que potser el cristianisme va colpir la quarta monarquia quan va començar a estendre’s? Al contrari, l'Imperi Romà va seguir existint, i va arribar a cristianitzar-se; a més, els peus de l'estàtua no existien en aquell temps. L'acte de destrucció assenyalat mitjançant la caiguda de la pedreta contra els peus de l’estàtua no representa en absolut la gràcia de l'Evangeli, ni té cap relació amb l'obra que efectua l'Evangeli. A més, no és fins després de la destrucció total de l'estàtua que comença a créixer la pedra, és a dir, que el coneixement de la glòria del Senyor, que ha d'omplir tota la terra, no començarà a estendre’s fins després que la quarta bèstia sigui jutjada i destruïda.

Resta una dificultat que es pot presentar en la història d'aquesta bèstia. Es pot al·legar que l'Imperi Romà no existeix en l'actualitat. Però això és una prova addicional del que estem dient. Apocalipsi 17, 7-8: «La bèstia que has vist era i no és», és a dir, que l'Imperi Romà va deixar d'existir com a imperi; però, què segueix d'això? Que «ha de pujar de l'abisme, i va a la perdició; i els habitants de la terra, aquells el nom dels quals no estan escrits en el Llibre de la Vida des de la fundació del món, es meravellaran». La bèstia existia; després deixa d'existir; després sortirà de l'abisme. Tindrà un caràcter pròpiament diabòlic, essent l'expressió del poder de Satanàs.

Així, el que aprenem de manera general sobre el caràcter d'aquesta bèstia és que, (1) des del seu inici l'Imperi Romà ha estat culpable del rebuig sofert per Jesús com a Rei de la terra; (2) posteriorment, en el si d'aquesta quarta monarquia, apareix un corn petit que parla coses arrogants; i, finalment, (3) que aquesta quarta bèstia, després d'haver deixat d'existir durant un temps, pujarà de l'abisme per existir una vegada més, i ser després destruïda, a causa de les paraules arrogants proferides pel corn petit. Això es relaciona amb 2 Tessalonicencs 2, 9, pel que fa a la vinguda de l'home de pecat, que és «conforme a l’operació de Satanàs, amb tota mena de poder, i de senyals, i de prodigis de mentida». La destrucció d'aquest home es troba en el verset 8.

Hi ha encara una altra descripció de l'últim cap de la bèstia (vegeu Ap 17, 11), que és la bèstia mateixa.

L’Anticrist

Daniel 11, 36, etc. La relació entre aquest passatge i 2 Tessalonicencs 2, 9 està reconeguda. Veiem en els dos passatges la mateixa exaltació del mateix personatge contra Déu. Aquesta última epístola afegeix el poder de Satanàs, ja que l’inic és presentat en el seu caràcter d'apostasia i d’iniquitat, mentre que en Daniel 9 apareix en el seu caràcter terrenal i regi. Quant al tercer caràcter d'iniquitat que hem observat, apareix amb claredat la voluntat humana: «El rei farà segons la seva voluntat».

Desitjo observar també allò que es descriu a Joan 5, 43. La nació jueva rebrà a aquell qui vindrà en el seu propi nom. Veiem doncs com la iniquitat del cor humà arriba al seu punt culminant sota l'últim cap de la quarta monarquia.

A Isaïes 14, 13-15 tenim la descripció del mateix personatge sota el títol de rei de Babilònia: «I tu deies ...». Són precisament tots els privilegis i tots els drets de Crist els que aquest rei s'atribueix a si mateix. «Pujaré als cels»; això és el que va fer Crist. «Elevaré el meu tron sobre els estels de Déu»; el tron de Crist està per sobre les potestats. «A la muntanya del la reunió, als costats del nord» és el palau del gran rei, el rei d'Israel a Jerusalem. «Pujaré sobre les altures del núvol espès, m’assemblaré a l’Altíssim.» Crist ha de venir amb els núvols; Ell és la imatge del Déu invisible. «Però, fins a l’infern has estat abaixat, a les profunditats de la fosa.»

El progrés del mal no impedeix

la presentació de l'evangeli

Aquesta tarda em temo que he ferit moltes idees estimades, estimades per a fills de Déu; em refereixo a l'esperança que l'evangeli s’ha d’expandir per tota la terra durant l'actual dispensació. Era precisament la tasca de l'Església de Crist proclamar per tot arreu la glòria de Crist; però en realitat, si ens expressem en conformitat a la Paraula, veurem en acció tot el que és eficaç i poderós en el món, però sense tenir Déu en compte. S’exhibiran d'una manera sorprenent tots els mitjans humans, totes les facultats, i tots els talents i coneixements de l'home. Tot el que pugui seduir el cor i dominar l'esperit, tot el que hi hagi de recursos dins del caràcter i la natura de l'home, però sense consciència alguna, sorprendrà el món, i l’atraurà per a seguir les petjades de l'Anticrist, fent-li reconèixer la bèstia, perquè la tendència natural de l'home és la pròpia glorificació, la d’exaltar-se contra Déu, i no el servei a Crist, ni humiliar-se sota Ell. «Tot el qui s’exalçarà serà humiliat.»

Però se'ns dirà que això significa descoratjar tots els projectes que poguéssim moure per a la propagació de l'Evangeli sobre la terra, si tot el que aconseguiran és aquest resultat. Però la veritat és que si es conceben falses esperances, ja estem enganyats. En efecte, si s'esperen grans coses, no és molt encoratjador veure totes les esperances frustrades. És ben cert que aquesta perspectiva del progrés del mal sembla oferir ben poc alè per als nostres esforços: però això es deu al fet que les nostres esperances s'han basat en les nostres pròpies idees. No obstant això, el veritable efecte d'aquestes perspectives és exactament el contrari. És que potser el fet que Déu li digués a Noè que anava a destruir el món, i que Noè estigués totalment convençut de la imminència del judici de Déu, li va impedir predicar als seus contemporanis? Ben al contrari, és allò que el va impulsar a guanyar a aquells que tinguessin orelles per a oir. La convicció que el fals cristianisme es mostrarà més i més refinat i corromput en el món hauria de donar encara més energia i acció a l’amor d'aquell qui creu; i la imminència dels judicis de Déu, en lloc de paralitzar els nostres esforços, ens impulsarà amb tanta més força, més energia, més fidelitat, per presentar l'Evangeli, que és l'únic mitjà per evitar als homes els justos judicis que els amenacen.

Quan dic que la zitzània continuarà creixent, en lloc de disminuir, dic potser amb això que no pugui augmentar també el blat? Naturalment que sí que pot augmentar. Si el mal ha d'empitjorar amb vistes al judici, Déu dóna al mateix temps eficàcia al testimoni que ha de separar el bé. Crec que sempre és així com procedeix Déu. Si veiéssim la conversió de tres mil ànimes a Ginebra en un sol dia, hi hauria qui diria: «Arriba el mil·lenni; l'Evangeli s’estendrà per tota la terra». Bé, doncs pot ser que a l'any següent no hi hagi més de tres-cents convertits. Què és el que va demostrar la conversió de milers de persones a Jerusalem, sinó que Déu anava a jutjar aquella ciutat, i que d'aquella generació perversa va extreure als que havien de ser salvats? Sempre que vegem créixer el mal, i a Déu actuant per recollir els qui creuen, es tracta només d'un senyal de que el judici de Déu és a prop. No es pot negar: Déu actua de manera evident en els nostres temps, i hem de donar-li gràcies de tot cor; i això em demostra tant més que s'acosta el moment en què Déu arrabassarà als Seus del món.

Hi ha dos senyals de la imminència del judici: Una és que el mal augmenta, que la impietat creix, que tots els recursos de l'home es desenvolupen d'una manera meravellosa; l'altra, que els cristians se separen d'aquest estat de coses. En tot cas, no hi ha res que ens impedeixi treballar en l'obra de Déu. Veig que es fa el bé, que s'estén i s'aprofundeix, i que Déu separa els Seus fills del mal; d'altra banda, veig com tots els principis del Maligne es desenvolupen de manera clara; veig en la paraula de Déu una declaració expressa de que l'actual dispensació arribarà a la seva fi, i que el mal arribarà a la seva culminació, fins que l’inic sigui destruït per la vinguda de Crist.

Romans 11, 22. Aquí tenim, per concloure, l'advertència que ens dóna el Senyor: «Heus aquí, doncs, la bondat i la severitat de Déu; per als qui van caure, la severitat; en canvi, per a tu, la bondat, si et mantens en la seva bondat; ja que sinó, tu seràs tallat».

PREFACI i Índex General

PRIMERA CONFERÈNCIA — Introducció

SEGONA CONFERÈNCIA — L'Església i la seva glòria

TERCERA CONFERÈNCIA — La segona vinguda de Crist

QUARTA CONFERÈNCIA — La primera resurrecció

CINQUENA CONFERÈNCIA — El progrés del mal sobre la terra

SISENA CONFERÈNCIA — Els dos caràcters del mal

SETENA CONFERÈNCIA — El judici de les nacions

VUITENA CONFERÈNCIA — Les promeses del Senyor a Israel

NOVENA CONFERÈNCIA — La decadència i dispersió d'Israel

DESENA CONFERÈNCIA — La restauració i benedicció terrenal donades a Israel

ONZENA I ÚLTIMA CONFERÈNCIA — Recapitulació i conclusió