L'ESPERANÇA ACTUAL DE L'ESGLÉSIA

o

PROFECIES QUE L'ESTABLEIXEN

QUARTA CONFERÈNCIA

L tema que m'he proposat presentar-vos aquesta tarda és el de la resurrecció, i de manera particular la resurrecció dels justos com totalment diferent de la dels malvats.

Hem parlat de Crist, l'hereu de totes les coses; de l'Església, cohereva amb Ell, i de la vinguda de Crist abans dels mil anys per regnar, esdeveniment aquest que no s'ha de confondre amb el dia de la resurrecció dels malvats i del judici que tindrà lloc davant el Gran Tron Blanc, el qual no tindrà lloc més que després del mil·lenni. Ara veurem que l'Església participarà en aquesta vinguda de Crist; això és el que es porta a terme mitjançant la primera resurrecció.

La primera resurrecció és d'entre els morts

No tinc necessitat de parlar-vos de la resurrecció de Jesús com a segell de la Seva missió; aquesta qüestió la considero com una veritat admesa; per a aquest primer punt serà suficient citar Romans 1, 4, on l'Apòstol ens diu que Jesucrist ha estat «declarat Fill de Déu en poder, segons l'Esperit de santedat, per la resurrecció dels morts».(5) La resurrecció va ser el gran fet que va demostrar que Jesús és el Fill de Déu; però va ser fou també, d'altra banda, el gran tema de la predicació dels apòstols, la base de les seves epístoles i de tot el Nou Testament.

Diguem d'entrada, benvolguts amics, que la dificultat sobre aquestes qüestions que tractem no prové de que la paraula de Déu no sigui senzilla, clara i convincent, sinó que, amb la major freqüència, les nostres idees preconcebudes ens priven del seu sentit natural. La dificultat rau en les maneres de pensar formades al marge de les Sagrades Escriptures; introduïm els propis pensaments en aquesta Paraula en lloc de derivar-los d'ella; llavors es troben inconsistències i incompatibilitats en allò que se'ns presenta, i ni tan sols sospitem que aquestes incompatibilitats es deuen únicament a idees humanes preconcebudes.

La doctrina de la resurrecció és important des de més d'una perspectiva. Connecta les nostres esperances amb Crist i amb tota l'Església: en resum, amb els consells de Déu en Crist; ens fa comprendre que som totalment alliberats en Ell, per la nostra participació en una vida en la qual, estant units amb Ell pel vincle de l'Esperit, trobem la força per glorificar-lo des d'ara mateix, pel poder d'aquest mateix Esperit. Aquesta doctrina estableix la nostra esperança de la manera més sòlida; en definitiva, expressa tota la nostra salvació en el sentit que ens introdueix en una nova creació, mitjançant la qual el poder de Déu ens posa, en el darrer Adam, més enllà de l'esfera del pecat, de Satanàs i de la mort. L'ànima, en partir, se’n va amb Jesús, però no està glorificada. La paraula de Déu ens parla d'homes glorificats, de cossos glorificats, mai d'ànimes glorificades. Però, com ja he dit, els prejudicis i els ensenyaments dels homes han pres el lloc de la paraula de Déu, i l'expectativa de la resurrecció ha deixat de ser l'estat normal de l'Església.

La resurrecció era la base de la predicació dels apòstols.

Fets 1, 21-22: «Que un d’aquests esdevingui testimoni amb nosaltres testimoni de la seva resurrecció». Aquest és el tema constant del seu testimoni. Vegem ara els termes mateixos d'aquest testimoni.

Capítol 2, 24: «El qual Déu ha ressuscitat ...». El mateix en el v. 32: «Aquest Jesús, Déu l’ha ressuscitat; i tots nosaltres en som testimonis».

Capítol 3, 15: «I vau matar l'Autor de la vida, al qual Déu ha ressuscitat d’entre els morts, i d’això nosaltres en som testimonis».

Capítol 4, 2. Veiem que aquesta doctrina de la resurrecció era reconeguda com la doctrina públicament predicada pels apòstols, doctrina que no se centra en que l'ànima anirà al cel en morir, sinó en el fet que els morts reviuran.

Així com els fariseus van ser els que més s'havien oposat al Senyor quan estava sobre la terra, és a dir, els falsos justos oposats al veritable Just, veurem com Satanàs suscita després de la Seva mort als saduceus, que eren enemics de la doctrina de la resurrecció (Ft 4, 1;  5, 17).

Fets 10, 38, 40-41. Pere dóna testimoni d'aquesta mateixa veritat fonamental davant el centurió Corneli i els seus amics. Pau la va predicar de la mateixa manera als jueus d'Antioquia de Pisídia (Ft 13, 34), dient-los: Déu us dóna les santes i fidels promeses de David en que Ell ha ressuscitat Jesucrist d'entre els morts.

La resurrecció del cos

Fets 17, 18, 31. L'apòstol va anunciar aquesta doctrina enmig dels savis gentils, i aquesta doctrina els va ser pedra d’ensopegada per a la seva saviesa. Sòcrates i d’altres filòsofs creien certament en la immortalitat; però quan aquells savis i altres curiosos van sentir parlar de la resurrecció del cos, se’n van burlar. Un incrèdul pot discórrer sobre la immortalitat, però si sent parlar de la resurrecció del cos, ho converteix en objecte de burla. Per què? Perquè per mitjà de la immortalitat de l'ànima es pot exaltar a si mateix, pot ressaltar la seva pròpia importància. Es tracta d'alguna cosa que té a veure amb l'home tal com és. Però que la pols ressusciti! Fer un ésser viu i gloriós és una glòria que només pertany a Déu, una obra de la qual Déu, i només Déu, és capaç; ja que si Déu, que redueix a la pols tots els elements del nostre cos, pot tornar-los a aplegar i fer d'ells un home viu, té per descomptat poder per a tot.

Passem ara a Fets 23, 6. No importa aquí si l'apòstol va tenir raó o no en apel·lar als prejudicis dels fariseus; l'important és que afirma de manera directa que era per la predicació d'aquesta doctrina que havia estat sotmès a judici. En 24, 15 ell exposa la mateixa veritat; a 26,  8 la presenta al rei Agripa com el tema objecte de discussió; el mateix tenim en el verset 23.

Es veu per aquests passatges que la resurrecció era constantment la base de la predicació dels apòstols i l'esperança dels fidels.

La resurrecció especial dels justos

Passem ara a la segona part del nostre tema: la resurrecció de l'Església apart, o la resurrecció especial dels justos.

Hi haurà, segons ens diu l'apòstol, una resurrecció, tant dels justos com dels injustos; però la resurrecció dels justos i de l'Església és una cosa totalment a part, que no té punt de contacte amb la dels malvats, en no tenir lloc ni al mateix moment que la d'aquests últims ni a base del mateix principi; ja que, encara que totes dues han de ser efecte del mateix poder, hi ha en la resurrecció dels justos un principi particular, és a dir, l'estada de l'Esperit Sant en ells, la qual cosa és aliena a la resurrecció dels malvats.

Observem que el poder de la resurrecció abasta la vida, la justificació, la confiança i la glòria de l'Església. El mateix Déu ens és presentat sota el nom de el Déu que ressuscita els morts, qui introdueix el Seu poder en les últimes profunditats dels efectes del nostre pecat, dins el domini de la mort, per fer sortir als homes pel poder de una vida que des d'aquell moment els posa fora de l'abast de totes les funestes conseqüències del pecat a una vida segons Déu.

Romans 4, 23-25. És en el Déu «que ressuscita els morts» que som cridats a creure; és la resurrecció de Jesús que n’és el poder, l'eficàcia, de la nostra justificació. Aquesta és la veritat que ens presenta aquest passatge. La nostra unió amb el Jesús ressuscitat és el que fa que siguem acceptats per Déu. Hem de considerar-nos ja com més enllà de la tomba.

Aquesta és la raó per la qual la fe d'Abraham era una fe justificadora: ell no va considerar el seu cos ja mort, sinó que va creure en un Déu «que ressuscita els morts»; és per això que la seva fe li va ser comptada com a justícia. La resurrecció de Jesús va ser la gran demostració i, a la vegada, pel que fa a tots els efectes morals, l'establiment d'aquesta veritat, que l'objecte de la nostra fe és que Déu ressuscita els morts. Veiem aquesta veritat clarament expressada en l'epístola de Pere (1 Pere 1, 21). I això ens és aplicat a nosaltres mateixos per la nostra unió amb el Senyor.

Colossencs 2, 12: «Sepultats juntament amb ell en el baptisme, també vau ser juntament amb ell ressuscitats per la fe en l’operació de Déu, que el va ressuscitar d'entre els morts». Així, l'Església està ja ara ressuscitada, perquè Crist ha ressuscitat com a cap d'ella. La resurrecció de l'Església no és pas una resurrecció amb propòsit de judici; és senzillament la conseqüència de la seva unió amb Crist, qui ha sofert el judici per ella.

Veiem així dins d'aquest passatge com estan unides aquestes veritats. La resurrecció de l'Església és una cosa especial, perquè l'Església participa en la resurrecció de Crist; ressuscitem no només pel fet que Jesús ens cridarà traient-nos del sepulcre, sinó perquè som un amb Ell. És per això també que en participar de la fe som ja ressuscitats amb Crist, ressuscitats pel que fa a l'ànima, encara que no ho siguem encara de fet pel que fa al cos. La justificació de l'Església rau en que està ressuscitada amb Crist.

És la mateixa fe la que s'expressa a Efesis 1, 18 i següents, i a 2, 4-6. Pau no diu mai: «Em sento satisfet amb ser salvat»; ell sabia molt bé que és l'esperança la que fa activa a l'ànima, la que mou els afectes, la que anima i dirigeix l'home sencer, i ell desitjava que l'Església tingués el cor ple d'aquesta esperança. Mai hem de tenir prou amb dir: «Estic salvat»; això no és suficient per a l'amor de Déu, que no es queda satisfet si no som partícips de tota la glòria del Seu Fill. I per descomptat nosaltres no ens hem de mostrar indiferents a la Seva voluntat.

Efesis 2, 6 ens mostra la mateixa veritat.

La presència de l'Esperit Sant en l'Església és el que caracteritza la nostra posició davant Déu. Així com l'Esperit dóna testimoni que som fills de Déu, sent el nostre Auxiliador, ajudant-nos en les nostres febleses, i fent-nos capaços de servir Déu, igualment és a causa de l'Esperit Sant que és en nosaltres que serem ressuscitats, i és també això el que fa que el principi de la resurrecció de l'Església sigui totalment diferent del de la resurrecció dels malvats. La nostra resurrecció és la conseqüència de la estada en nosaltres l'Esperit Sant (Ro 8, 11); es tracta d'una diferència ben essencial. El món no rep l'Esperit Sant, perquè el món ni el veu ni el coneix (Jn 14, 27). En canvi, el nostre cos és temple de l'Esperit Sant (1Co 6, 19), i com la nostra ànima és omplerta, o almenys ho ha de ser, per la glòria de Crist, així el nostre cos, que és temple de l'Esperit Sant, serà ressuscitat segons el poder de l'Esperit Sant que habita en nosaltres, per a participar de la glòria; això no es pot dir dels malvats.

És la resurrecció la qual, havent-nos introduït en el món del darrer Adam, i com ja participants des d'ara d'aquesta vida, ens introduirà de fet en un món nou on Ell serà el Cap i la glòria, ja que Ell ho ha adquirit i regnarà allà com l’Home ressuscitat.

Observem també que en els passatges en què es tracta de la resurrecció, cap d’ells ens parla d'una resurrecció simultània dels malvats i dels justos, i que els que tracten de la resurrecció dels justos parlen d'ella com d'una resurrecció diferent.

Les resurreccions dels justos i dels injustos

no tindran lloc al mateix temps

Tots ressuscitaran. Hi haurà una resurrecció dels justos i una dels injustos, però no tindran lloc al mateix temps. En citaré successivament els passatges que es relacionen amb aquesta qüestió.

Sabem que serà quan Crist vingui que nosaltres ressuscitarem (Fil 3, 20, 21; 1 Co 15, 23).

La idea d'una resurrecció dels justos era coneguda pels deixebles del Salvador, i ens és presentada com a tal per l'Esperit Sant, Lluc 14, 14: «Et serà recompensat en la resurrecció dels justos.»

Estic totalment convençut que la manera en què l'esperança dels cristians es lliga exclusivament a la immortalitat de l'ànima(6) no té la seva font en l'Evangeli, ans al contrari que prové dels platònics, i que va ser precisament a partir d'aquesta mateixa època, en la qual es va renegar de la vinguda de Crist en el si de l'Església, o almenys a partir que es va començar a perdre de vista, que la doctrina de la immortalitat de l'ànima va començar a prendre el lloc de la doctrina de la resurrecció. Va ser en el segle d'Orígenes. No em cal dir que no tinc cap dubte sobre l'existència eterna de l'ànima; només faig l'observació que aquesta idea va prendre el lloc de la doctrina de la resurrecció del creient — i que per tant la seva mort pren el lloc de la seva resurrecció com el moment del seu goig i de la seva glòria.

Però anem a les proves directes, i llegim Lluc 20, 35-36: «Els qui siguin considerats dignes d'obtenir l'altre segle». Així, la resurrecció d'entre els morts de la que es tracta així pertany només a aquells que en seran fets dignes. Els que siguin tinguts per dignes de aquell segle i la resurrecció d'entre els morts», és a dir, aquell món de goig, el regne de Crist. Per tant, aquesta resurrecció d'entre els morts pertany a aquest període, i no només a l'eternitat. «Perquè —afegeix el Senyor— ja no poden més morir, doncs ... són fills de Déu, en ser fills de la resurrecció.» Els malvats seran ressuscitats per ser jutjats, però aquests seran ressuscitats perquè han estat fets dignes d'obtenir la resurrecció que Jesús ha obtingut. Veiem en el passatge citat la prova d'una resurrecció que només afecta els fills de Déu: són fills de Déu en ésser fills de la resurrecció. Ser fill de Déu i tenir part en aquesta resurrecció és el títol i l'herència de les mateixes persones.

Joan 5, 25-29: «En veritat, en veritat us dic: ve l'hora, i és ara, quan els morts escoltaran la veu del Fill de Déu, i els qui l'escoltin viuran. Perquè així com el Pare té vida en si mateix, així també ha donat al Fill de tenir vida en si mateix. I li ha donat també potestat de fer judici, perquè és Fill de l'home. No us admireu d'això, perquè ve l'hora en què tots els qui són en els sepulcres escoltaran la seva veu, i sortiran: els qui hauran fet el bé, a la resurrecció de vida; i els qui hauran practicat el mal, a la resurrecció de condemnació.» Aquest passatge es fa servir per oposar-se a la resurrecció dels justos com diferenciada de la dels injustos; però veurem que enuncia, i a més explica, i enforteix les proves de la veritat que estem considerant.

Es presenten dos actes de Crist com els dos atributs de la Seva glòria, l'un que consisteix en vivificar; l'altre, en jutjar. Ell dóna vida a tots els qui vol, i li ha estat encomanat tot judici, a fi que tots, fins i tot els malvats, honorin el Fill com honoren el Pare. Jesús va ser ultratjat aquí a la terra. Doncs bé! Déu el Pare proveeix perquè els drets de la glòria del seu Fill siguin reconeguts. Ell dóna vida als qui Ell vol, a la seva ànima primer, i després al seu cos. Aquests el glorifiquen gustosament. Quant als malvats, la manera de vindicar la glòria de Crist pel que fa a ells és la de jutjar-los. En l'obra de vivificació, el Pare i el Fill actuen de comú acord, perquè els vivificats han d'estar en comunió amb el Pare i amb el Fill. Però, pel que fa al judici, el Pare no jutja ningú, perquè no és el Pare qui ha estat ultratjat, sinó el Fill. Els malvats honraran a Jesucrist per mal que els pesi, quan siguin jutjats. Quan es compliran aquestes coses? Per als malvats, en el temps del judici, tant dels vius com dels morts, davant el Gran Tron Blanc. Per als fills de Déu es compliran quan els seus cossos participin de la vida comunicada a les seves ànimes, en la vida del mateix Crist, quan tingui lloc la resurrecció dels justos. La resurrecció, per a ells, no és una resurrecció de judici, sinó, senzillament, tornant una altra vegada sobre això, l'acte de la potència vivificadora de Jesús envers els fills de Déu, que ha operat ja pel que fa a les seves ànimes, i que, quan arribi el temps assenyalat per Déu, operarà així mateix pel que fa als seus cossos. «Els qui hauran fet el bé », diu el nostre text, «a resurrecció de vida; i els que hauran practicat el mal, a resurrecció de condemnació. »

Davant això s’objecta que Jesús va dir (v. 28): «Ve l’hora en què tots els que són en els sepulcres sentiran la seva veu»: Així, diuen, malvats i justos evidentment han de ressuscitar junts. Però tres versets abans es diu (v. 25): «Ve l'hora, i és ara, quan els morts sentiran la veu del Fill de Déu; i els qui hagin escoltat viuran». L’hora comprèn aquí tot l'espai de temps transcorregut des de la vinguda del Salvador, i, sota aquesta paraula, s’inclouen dos estats de coses ben diferents, essent que els morts van sentir la veu del Fill de l'home mentre vivia a la terra, i que l'estan sentint després de divuit segles. Així, el que aquí se'ns exposa és això: vindrà l'hora(7) per a la vivificació de l'ànima; és una hora que ja ha perdurat gairebé vint segles; i també vindrà l'hora per al judici.

El terme hora té el mateix sentit en els dos passatges. És a dir, que hi ha un temps de vivificació i un temps de judici; hi ha un període durant el qual les ànimes són vivificades, i un període en el qual els cossos ressuscitaran. La resurrecció, així, és només l'aplicació del poder vivificador de Jesucrist al meu cos. Jo seré ressuscitat perquè ja he estat vivificat en la meva ànima. La resurrecció és la coronació de tota l'obra, perquè sóc fill de Déu, perquè l'Esperit habita en mi, ja que, perquè, pel que fa a la meva ànima, ja he ressuscitat amb Crist.

Hi ha una resurrecció de vida, que pertany als qui hauran ja estat vivificats en les seves ànimes, i una resurrecció de judici, per a aquells que hauran rebutjat Jesús.

La relació entre la vinguda de Crist

i la resurrecció dels morts

1 Corintis 15, 23. En aquest passatge veiem clarament la relació entre la vinguda de Crist i la resurrecció dels morts, i l'ordre de la resurrecció ens és exposat de manera summament explícita. Crist és la «primícia dels qui s’han adormit» (v. 20); «Dels qui s’han adormit», i no dels malvats. Els qui són de Crist ressuscitaran en la Seva vinguda; després d'això vindrà la fi, el temps en què Ell lliurarà el regne a Déu Pare. Quan Ell arribi, prendrà el regne, però al final el lliurarà. L'aparició de Crist tindrà lloc abans de la fi; i tindrà lloc per a destrucció dels malvats; vindrà per purificar el Seu regne. Crist, les primícies; després els qui són de Crist, en la seva vinguda. Llavors la fi.

1 Tessalonicencs 4. Quan vingui Crist, Déu portarà també amb Ell els creients, i els qui van morir en Crist ressuscitaran primer. Aquest és el compliment de les nostres esperances. És el fruit de la nostra justificació, i la conseqüència de l’estada de l'Esperit Sant en nosaltres.

Els justos que hagin passat per la mort ressuscitaran primer; després, els justos encara vivents seran transformats, i aniran tots junts a rebre el Senyor en l'aire. Això és una cosa que pertany exclusivament als fidels, els quals, sigui que visquin o que estiguin dormint, estan en Crist, i que des d'aquest moment estaran per sempre amb el Senyor.

Filipencs 3, 10 i següents: «A fi de conèixer-lo [a Jesucrist] a ell, i el poder de la seva resurrecció ... si d’alguna manera arribés a la resurrecció d'entre els morts».

Per què parlar d'aquesta manera, si fos cert que tant bons com dolents han de ressuscitar junts i de la mateixa manera? Aquesta resurrecció d'entre els morts és precisament aquesta «primera resurrecció» que Pau tenia constantment davant d’ell. Amb això venia a dir: «Consento a perdre-ho tot, a patir-ho tot, si, costi el que costi, assoleixo la resurrecció dels justos: aquest és el meu desig.»

Evidentment, «la resurrecció d'entre els morts» era una cosa que tocava exclusivament a l'Església. Ella podia dir, com l'apòstol: «Continuo endavant cap a la meta per aconseguir el premi de la crida de dalt que Déu ha fet en Crist Jesús».

L'interval entre la resurrecció dels fidels

i la resurrecció dels pecadors

Pel que fa al període o interval que s'interposa entre la resurrecció dels fidels i la resurrecció dels pecadors, es tracta d'una circumstància que és realment independent del principi com a tal, és a dir, de la distinció entre les dues resurreccions. La nostra fe sobre aquest punt ha de dependre exclusivament d'una revelació donada, que no té altra importància que el que així ho ha volgut Déu per la Seva glòria. Aquest període només s'esmenta en l'Apocalipsi sota la menció de mil anys. Entre les dues resurreccions transcorren mil anys; així, l'únic punt en què cito aquest llibre és pel que fa al període de temps del regnat del Fill de l'home sobre la terra. Aquest passatge es troba a Apocalipsi 20,  4: «I vaig veure uns trons ...».

El món sabrà llavors que ens ha estat atorgada la gràcia, que hem estat estimats com el mateix Jesús ha estat estimat pel Pare.

Si la primera resurrecció, la dels justos, no s’hagués de prendre literalment, per què hauria de ser-ho la dels malvats? Com a objecte de la nostra esperança i font de la nostra consolació i goig, seria ben poc saber que tots ressuscitaran, incloent els injustos; però el que és preciós i essencial és saber que la resurrecció dels fidels serà la consumació de la seva dita; que per mitjà d'ella Déu complirà seu amor envers nosaltres; que després d'haver-nos donat vida a les nostres ànimes, donarà vida als nostres cossos, i farà, de la pols de la terra, una forma apropiada per a la vida que ens ha estat donada de part de Déu. No veiem mai en la Paraula de Déu la menció d’esperits glorificats, sinó sempre de cossos glorificats. Tenim la glòria de Déu, i la glòria dels qui seran ressuscitats.

PREFACI i Índex General

PRIMERA CONFERÈNCIA — Introducció

SEGONA CONFERÈNCIA — L'Església i la seva glòria

TERCERA CONFERÈNCIA — La segona vinguda de Crist

QUARTA CONFERÈNCIA — La primera resurrecció

CINQUENA CONFERÈNCIA — El progrés del mal sobre la terra

SISENA CONFERÈNCIA — Els dos caràcters del mal

SETENA CONFERÈNCIA — El judici de les nacions

VUITENA CONFERÈNCIA — Les promeses del Senyor a Israel

NOVENA CONFERÈNCIA — La decadència i dispersió d'Israel

DESENA CONFERÈNCIA — La restauració i benedicció terrenal donades a Israel

ONZENA I ÚLTIMA CONFERÈNCIA — Recapitulació i conclusió