L'ESPERANÇA ACTUAL DE L'ESGLÉSIA

o

PROFECIES QUE L'ESTABLEIXEN

SEGONA CONFERÈNCIA

(Efesis 1)

ELS tres objectes que vaig indicar en la nostra primera conferència com a tema del nostre estudi, el primer que considerarem és el de l'Església i la seva glòria. Ens introdueix, com hem dit, a allò que pertany al Pare, el caràcter sota el qual Déu se'ns ha revelat, i d'on deriven per a l'Església els fruits de la gràcia i de totes les circumstàncies del seu estat en la glòria, com es derivaven per a Israel del nom de Jahveh. I ara podem afegir un altre principi destacat a l'Epístola als Efesis, i estretament relacionat amb el nostre tema principal: que el Pare ha donat l'Església al Crist com la seva Esposa, de manera que ella participarà plenament en tota la glòria d'Ell. A l'adoptar-nos com fills seus, el Pare ens ha associat als drets i a la glòria del Fill, el primogènit entre molts germans. Com Esposa de Jesús, gaudim de tots els privilegis que li pertanyen, en virtut del seu incomparable amor.

El Pare estima el Fill, i ha posat totes les coses en la seva mà. Aquest és el primer gran principi que desitjo presentar. I de la manera en què el Fill ha glorificat al Pare, així el Pare glorifica al Fill.

Un segon principi és que nosaltres participarem de la glòria del Fill, com està dit (Joan 17, 22): «I jo els he donat la glòria que m'has donat». I això per a què el món sàpiga que el Pare ens estima com estima al mateix Jesús. Al veure'ns en la mateixa glòria, el món quedarà convençut que nosaltres som objecte del mateix amor; i la glòria que tindrem en el darrer dia serà senzillament la manifestació d'aquesta preciosa i sorprenent veritat.

Així, l'esperança de l'Església no és només la de ser salvada, la d'escapar de la ira de Déu, sinó la de tenir la glòria del mateix Fill. Allò que constitueix la consumació del seu goig és ser estimada pel Pare i per Jesús; i, després, com a conseqüència d'aquest amor, ser glorificada. A més, li va plaure al Pare comunicar el ple coneixement d'aquestes riqueses, i donar-nos les arres per la presència de l'Esperit Sant en tots els salvats.

Abans de desenvolupar aquestes idees mitjançant altres testimonis de la paraula de Déu, idees que no hem derivat més que d'aquesta font, fem algunes observacions sobre el capítol que hem llegit.

Ja des de les primeres línies, Déu se'ns presenta com a Pare, i en les relacions ja esmentades.

Ell és «Pare nostre» (v. 2), i «el Pare de nostre Senyor Jesucrist».

Fins el verset 8 inclusivament, l'apòstol exposa la salvació. Déu ens ha «predestinat per a una adopció com a fills ... per a lloança de la glòria de la seva gràcia»; i aquesta salvació està acomplerta de manera efectiva: «Tenim la redempció per la seva sang».

En els versets 8-10 veiem que aquesta gràcia de la salvació ens introdueix pel seu poder real, per l'Esperit Sant, en el coneixement del determinat propòsit de Déu pel que fa a la glòria de Crist: això és una prova commovedora, com hem dit ja, de l'amor de Déu, que ens tracta com a amics, i que tranquil·litza la nostra ànima d'una manera inefable, en permetre'ns veure a on arribaran tots els esforços i tota l'agitació dels homes d'aquest món. Aquest és el determinat propòsit de Déu: Déu reunirà totes les coses en el Crist, tant les del cel com les de la terra.

La participació de l'església en la glòria

Fins aquest verset 8, hem considerat la nostra predestinació a la posició de fills del Pare, o a la realització efectiva de la salvació: «Tenim la redempció per la seva sang». A continuació tenim, des del versicle 11, la nostra participació, encara futura, en la glòria així disposada; i, a més, se'ns dóna el segell de l'Esperit mentre esperem aquesta glòria. «en ell ... també hem estat fets possessió seva, ... a fi que siguem per a lloança de la seva glòria». Abans del versicle 8 es tractava de «la lloança de la glòria de la seva gràcia»; ara es tracta de «la lloança de la seva glòria» (v. 12); i després, «havent cregut en ell, fóreu segellats amb l'Esperit Sant de la promesa, el qual és les arres de la nostra herència, per a la redempció de la propietat adquirida, per a la lloança de la seva glòria» (v. 14). La resta del capítol és una pregària de l'apòstol a fi que els fidels comprenguin la seva esperança, i el poder de la resurrecció i de l'exaltació de Crist, amb qui l'Església està unida, i que aquest poder d'Ell actua en ells.

Aquesta posició de l'Església rescatada, que gaudeix de la redempció, i que espera així mateix la redempció de l'herència, té el seu tipus perfecte en Israel. Aquest poble, rescatat d'Egipte, no va entrar immediatament a Canaan, sinó al desert, mentre que la terra de Canaan seguia en poder dels cananeus. La redempció d'Israel havia estat consumada, però no la redempció de l'herència. Els hereus havien estat redimits, però l'herència no havia estat encara llibertada de mans dels enemics. «I totes aquestes coses», diu l'apòstol, «els succeïen [als israelites] com a exemple, i foren escrites per a la nostra amonestació [a l'Església], per als quals ha arribat la fi dels segles» (1 Co 10, 11 ).

Crist espera el moment en què prendrà l'Església per a Ell mateix, perquè tot li sigui subjectat, subjectat no només de dret, sinó també de fet, en aquell moment solemne en el qual el Senyor posarà tots els seus enemics com escambell dels Seus peus. I fins que no arribi aquest moment, guardat en secret en la fondària dels consells divins,(1) Ell s'ha assegut a la dreta de la Majestat en les altures.

Crist prendrà l'herència de totes les coses com a home, per tal que l'Església, redimida per la Seva sang, pugui heretar totes les coses amb Ell, cohereva purificada d'una herència que Ell mateix haurà purificat.

Recordem, doncs, aquests dos principis:

1.     Crist, en els consells de Déu, posseeix totes les coses.

2.     En la seva qualitat d'Esposa de Crist, l'Església participa en tot allò que Ell té, en tot allò que Ell és, excepte la Seva eterna divinitat, tot i que, en certa manera, som fets partícips de la natura divina (2 P 1, 4) .

Crist és hereu de tot

Anem als passatges que desenvolupen els pensaments que hem estant considerant. Se'ns diu que totes les coses són per Crist. Ell ha estat constituït «hereu de totes les coses» (He 1, 2). Totes les coses són seves de dret, ja que Ell és el Creador (Col 1, 15-18). Observem en aquest passatge dues preeminències de Crist: Ell, des del principi, es anomenat «el primogènit [és a dir, cap] de tota creació», i després, «el primogènit d'entre els morts», cap de l'Església que és seu cos. Aquesta és una distinció que aboca molta llum sobre el nostre tema. Totes les coses han estat creades per Ell i també per a Ell. I també les posseirà com a home, el segon Adam, a qui Déu ha volgut, en els Seus consells, subjectar totes les coses.

Això és el que llegim en el Psalm 8, i que és aplicat a Crist per Pau (He 2, 6), i que és de fet la pedra angular de la doctrina de l'apòstol sobre aquesta qüestió. Ell cita tres vegades aquest psalm en les seves epístoles, en els passatges que presenten la idea principal de la subjecció de totes les coses a l'Home Crist, sota tres aspectes diferents, cadascun d'ells important per a nosaltres.

1.     Segons Hebreus 2, 6, la profecia no està complerta, però l'Església té, en el compliment parcial del que s'havia anunciat en aquest passatge, la penyora del seu compliment total. Totes les coses no han estat encara subjectades a Jesús; però, mentrestant, Jesús ja ha estat coronat de glòria i honra, el que és una penyora certa que el restant es complirà al seu temps. Sota l'actual dispensació, en la que l'objecte és el recolliment dels cohereus, no li estan subjectes totes les coses; però Ell està glorificat, i els fidels reconeixen els Seus drets. Tenim llavors en Hebreus 2, 1 l'aplicació del passatge citat del Psalm 8, 5, 6, i se'ns adverteix que encara no s'ha donat la subjecció de totes les coses al segon Adam.

2.     A Efesis 1, 20-23 veiem igualment Jesús exaltat, elevat sobiranament a la dreta de la Majestat en les altures, i també se’ns exposa la subjecció de totes les coses a Seus peus, però com tenint per efecte la introducció de la Església dins d'aquesta mateixa glòria. Jesús ens és presentat en aquesta glòria com a cap de l'Església, que és Seu cos, la plenitud d'Aquell que ho omple tot en tots; aquesta és una altra veritat sobre la qual hem insistit.

3.    Després se'ns mostra, a 1 Corintis 15, la glorificació de Jesús i la subjecció de totes les coses a Ell, encara que des d'una altra perspectiva, és a dir, com havent de donar-se en la resurrecció, essent que és sobre la base del poder d’aquesta que Jesús ha estat declarat el darrer Adam, i com un regne que Ell posseirà com a home, i que haurà de lliurar a Déu Pare. Després Ell mateix, com a darrer Adam, es subjectarà a Aquell que li va subjectar totes les coses — en lloc de regnar com a Home, com ho haurà estat fent fins llavors, sobre totes les coses: totes, naturalment, menys sobre Aquell que les ha subjectat a Ell.

Veiem doncs que es tracta d'una subjecció de totes les coses a Crist que és encara futura, d'un domini que compartirà amb l'Església en tant que ella és el Seu cos, i que tindrà lloc, en conseqüència, quan tingui lloc la resurrecció d'aquest mateix cos, de l'Església; es tracta, en fi, d'un poder que Ell lliurarà a Déu Pare, en el temps decretat, perquè Déu sigui tot en tots.

Crist, ara glorificat personalment, i mentre espera el recolliment de la Seva Església, està assegut al tron de Déu, esperant fins que quedi completada, fins que arribi el moment en que Ell sigui investit del Seu poder regi, i que Jahveh posi els seus enemics per escambell dels Seus peus.

Dels passatges citats sorgeix una distinció summament important, i serà necessari destacar-la: A més de la reconciliació de l'Església tenim la reconciliació de totes les coses. Ja haurà estat albirada en la lectura de l'Escriptura amb la qual hem començat la nostra reunió. Hem vist que el designi determinat de Déu és reunir totes les coses en Crist; que la reconciliació de l'Església ens és presentada, en els versets que precedeixen el verset 8, com una cosa ja complerta, i la seva glòria com una cosa futura, de la qual només tenim per ara les arres en la presència de l'Esperit Sant en nosaltres després d'haver cregut. Però veiem, en el capítol 8 de l'epístola als Romans, que l'alliberament de la creació ha de tenir lloc en l'època de la manifestació dels fills de Déu. Quant al nostre temps present, és a dir, mentre Crist seu a la dreta de Déu, tot està en un estat d’adversitat; tota la creació roman encadenada en corrupció. És cert que estem redimits, i també que ja s'ha donat el preu de la redempció per la creació, i a més que hem rebut les primícies de l'Esperit Sant com les arres de la glòria; però això és tot i esperant que el Déu Fort exerciti el Seu poder, i que regni i sigui el posseïdor de fet, així com ho és de dret, del cel i de la terra. Units pels nostres cossos a la creació caiguda, així com ho som per l'Esperit a Crist, tenim, d'una banda, la certesa de ser fills acceptats, fets aptes en l’Estimat, i el goig de l'herència en esperança per l'Esperit, que és les arres; però, d'altra banda, pel mateix Esperit, emetem els sospirs i els gemecs de la creació, essent que participem de les seves desventures en aquest cos mortal. Tot està en desordre, però coneixem a Aquell que ens ha rescatat, i que ens ha fet hereus de totes les coses, que ens ha iniciat en l'amor del Pare. Ens alegrem d'aquests privilegis, però, comprenent així mateix la benedicció que s'estendrà sobre l'herència quan Crist la vingui a prendre i nosaltres apareguem en glòria, tot sentint al mateix temps al trist estat en què es troba actualment aquesta herència, servim, per l'Esperit, de canal per a aquests gemecs que pugen davant el tron del Déu de misericòrdia.

El passatge ja citat en part de l'epístola als Colossencs constata aquesta distinció de manera molt clara. Es diu, en el verset 20: «I per ell reconciliar a si mateix totes les coses, tant les de la terra com les del cel, havent fet la pau per la sang de la seva creu, per ell. I a vosaltres [els fidels] ... ara us ha reconciliat en el cos de la seva carn per mitjà de la mort.» L'Església ja està reconciliada. Les coses del cel i de la terra seran reconciliades posteriorment, segons l'eficàcia de la Seva sang ja vessada.(2) L'ordre de les cerimònies en el gran Dia de l'Expiació expressava tipològicament aquesta reconciliació, però amb una especial relació, quan es tracta dels detalls, amb la part que els jueus tindran en aquestes benediccions.

Veiem clarament a Colossencs 1, 16 quines són les coses que queden compreses dins d'aquesta reconciliació: «Totes les coses foren creades per ell i per a ell». Totes les coses que Ell ha creat com Déu les heretarà com a restaurador de totes les coses. Si n'hi ha, per dir-ho, tan sols un bri d'herba que no quedés subjecte al poder de Crist en benedicció, Satanàs hauria conquerit alguna cosa que pertany a Crist, als seus drets i a la seva herència. I ara serà el judici el que vindicarà tot el legítim dret de Crist.

A més, Crist, quan vingui, serà la font de goig per a totes les intel·ligències creades, goig reflectit i exaltat per la benedicció que s'estendrà a tota la creació, ja que el goig de veure la felicitat d'altres, i també el provinent de la alliberament de tota la creació de l'esclavitud de la corrupció, és una part divina de la nostra alegria; participarem d'aquesta felicitat amb el Déu de tota bondat.

La posició celestial de l'Església

Pel que fa a nosaltres, serà en els «llocs celestials» que trobarem el nostre lloc. Les benediccions espirituals dalt del cel que ja fins i tot ara gaudim en esperança, encara que destorbats de moltes maneres, seran des d'aquell dia, per a nosaltres, coses naturals, és a dir: el nostre estat permanent i normal, si puc dir-ho així. Però la terra no deixarà de sentir els efectes d'això mateix. Els poders espirituals de maldat en llocs celestials (Ef 6, 12) seran reemplaçats per Crist i la Seva Església, deixant de ser les causes contínues i fecundes de les desgràcies d'un món subjecte al seu poder pel pecat. Ben al contrari, l'Església, amb Crist, reflectint la glòria de la que participarà, i gaudint de la presència d'Aquell que és per a ella la font i la plenitud, resplendirà sobre el món en benedicció; i les nacions dels salvats caminaran en la seva llum. I ella, «ajut adient», semblant a Ell en la seva glòria, plena dels pensaments del seu Espòs, i gaudint del Seu amor, serà l'instrument lliure i digne de les Seves benediccions, així com també la demostració vibrant de l'eficàcia de les mateixes. I és que Déu ha fet aquestes coses «a fi de mostrar en els segles venidors la immensa riquesa de la seva gràcia, en la seva bondat envers nosaltres en Crist Jesús». La terra gaudirà dels fruits de la victòria i de la fidelitat del darrer Adam, i serà el magnífic testimoni a la vista dels principats i de les potestats, com ho és ara, davant el caos provocat pel pecat, testimoni de la debilitat, de la ruïna i de la iniquitat del primer Adam. I, sens dubte, la joia més excel·lent, el goig suprem, serà el do de l'Espòs i del Pare; però ser testimoni de la Seva bondat, i tenir part en i ser instrument d'ella envers un món caigut és per descomptat tastar els goigs divins; doncs que Déu és amor.

Estimats amics, és aquesta terra en la que habitem la que Déu ha volgut prendre per fer-ne l'escenari de la manifestació del Seu caràcter i de les Seves obres de gràcia. És en aquesta terra on el pecat va entrar i es va arrelar; aquí és que Satanàs ha exhibit la seva energia per al mal; aquí és que el Fill de Déu va ser humiliat, on va morir i va ressuscitar; és sobre aquesta terra que el pecat i la gràcia han fet tots els seus efectes; és sobre aquesta terra on el pecat va abundar, i on la gràcia va sobrebundar. Si Crist està ara amagat en el cel, és sobre aquesta terra que serà revelat; és sobre ella que els àngels han arribat a comprendre millor les profunditats de l'amor de Déu; sobre ella que aprendran els resultats d'aquest amor, quan es manifestin gloriosament. Sobre aquesta terra on el Fill de l'home va ser humiliat, el Fill de l'home serà glorificat. Si aquesta terra és per ella mateixa poca cosa, allò que Déu ha fet i allò que Déu farà no són poca cosa per a Ell. Per a nosaltres (és a dir, l'Església), els llocs celestials són la ciutat on habitarem, ja que nosaltres som els cohereus (i no l'herència); nosaltres som hereus de Déu i cohereus amb Crist, però l'herència és necessària per a la glòria de Crist, així com els cohereus són l'objecte del Seu amor més entranyable, els Seus germans, la Seva esposa.

Així, benvolguts amics, us he exposat, reconec que de manera breu i feble, la destinació de l'Església. Només l'Esperit pot fer-nos sentir tota la dolçor de la comunió de l'amor de Déu, i l'excel·lència de la glòria que ens ha estat donada. Però, almenys, us he assenyalat suficients passatges de la Paraula per portar-vos a comprendre —amb l'ajuda de l'Esperit Sant, que prego per a tots vosaltres com per a mi mateix— els pensaments que volia compartir aquesta tarda. El resultat evident és que estem vivint durant el temps en què els hereus estan sent recollits, i que hi ha una dispensació futura de la que veurem la seva instauració quan torni el Salvador: aquella en la que els hereus gaudiran de l'herència de totes les coses; en la qual totes les coses quedaran sotmeses a Crist i a la seva Església unida a Ell i revelada amb Ell. Allò que vindrà a continuació no és ara el nostre objecte: m'estic referint a l'últim període, en el qual Déu serà tot en tots, i on Crist mateix, com a Home, quedarà subjecte a Déu, i cap d'una família eternament beneïda, en la comunió del Déu que l'ha estimat, i que tindrà seu tabernacle enmig d'ella: Déu Pare, Fill i Esperit Sant, eternament beneït. Amén.

PREFACI i Índex General

PRIMERA CONFERÈNCIA — Introducció

SEGONA CONFERÈNCIA — L'Església i la seva glòria

TERCERA CONFERÈNCIA — La segona vinguda de Crist

QUARTA CONFERÈNCIA — La primera resurrecció

CINQUENA CONFERÈNCIA — El progrés del mal sobre la terra

SISENA CONFERÈNCIA — Els dos caràcters del mal

SETENA CONFERÈNCIA — El judici de les nacions

VUITENA CONFERÈNCIA — Les promeses del Senyor a Israel

NOVENA CONFERÈNCIA — La decadència i dispersió d'Israel

DESENA CONFERÈNCIA — La restauració i benedicció terrenal donades a Israel

ONZENA I ÚLTIMA CONFERÈNCIA — Recapitulació i conclusió