Onze Conferències pronunciades el 1840 a la ciutat de Ginebra per

 

John Nelson Darby


L'ESPERANÇA ACTUAL
DE L'ESGLÉSIA

*    *    *

—L'ESPERANÇA ACTUAL DE L'ESGLÉSIA
I PROFECIES QUE ESTABLEIXEN LA VERITAT
DEL RETORN PERSONAL DEL SALVADOR—


Traducció de l'anglès:

Santiago Escuain




L'ESPERANÇA ACTUAL DE L'ESGLÉSIA

o

PROFECIES QUE L'ESTABLEIXEN



ONZENA I ÚLTIMA CONFERÈNCIA

 

(Apocalipsi 12)

 

Recapitulació

i conclusió



H

E llegit aquest capítol 12 de Apocalipsi no per explicar-lo de manera detallada, sinó perquè ens presenta de manera ordenada el breu resum del que succeirà al final d'aquesta dispensació, o almenys les fonts celestials d'aquests esdeveniments, i els Ais! de la terra.(16) La meva intenció, aquesta tarda, és la de recapitular, també de manera ordenada, el que he dit dels esdeveniments de la fi, fins allà on Déu em doni capacitat per a això.

 

Dos grans resultats de l'estudi de les profecies

 

Primer de tot, benvolguts amics, voldria repassar algunes idees presentades en les nostres primeres conferències. Començaré, doncs, en tractar d'aquestes coses, per recordar-vos un cop més la seva gran meta, que em sembla que és doble. El seu primer objectiu és separar-nos d'aquest món, allò que és un efecte constant de tota la Paraula, en el benentès que l'Esperit de Déu actuï; però la profecia és particularment eficaç per això; vull dir-vos que la profecia tendeix a separar-nos «d'aquest segle actual dolent». En segon lloc, és especialment adient per a donar-nos a entendre millor el caràcter de Déu i els Seus camins envers nosaltres. Aquests són els dos grans resultats de l'estudi de les profecies, fruits que em semblen molt valuosos.

 

Es fan moltes objeccions contra aquest estudi; però és així que sempre actua Satanàs contra la veritat. No em refereixo a objeccions contra aquest o aquell punt de vista, sinó a les objeccions contra l'estudi mateix de la profecia; i Satanàs sempre actua així contra la paraula de Déu en la seva integritat. A un li diu que segueixi la moral, i no els dogmes, perquè sap que els dogmes allunyaran els homes del seu poder, per la revelació de Jesús i de la Seva veritat en llurs cors. A un altre li suggereix que descuidi la profecia, perquè allà es troba el judici del món, del qual ell és el príncep. Però, no és això acusar Déu, que ens l'ha donat, i que a més ha promès una benedicció especial per la lectura d'aquesta part, considerada la més difícil de la seva Paraula?

 

La profecia llança una intensa llum sobre les dispensacions de Déu, i, en aquest sentit, ens aporta molt també per al nostre alliberament espiritual. El que més destorba a l'ànima d'assolir aquesta llibertat és l'error que es comet de confondre la llei amb l'Evangeli, les dispensacions passades amb la dispensació actual. Si en la nostra lluita interior ens trobem cara a cara amb la llei, ens és impossible trobar la pau. Per altra banda, si insistim en la diferència existent entre la posició dels sants abans de l'actual dispensació i la dels sants en la present dispensació, això també pertorba els esperits d'altres. Però l'estudi de la profecia llança una intensa llum sobre aquests punts, i, a la vegada, sobre la norma de conducta dels fidels; perquè, tot i mantenint sempre clarament la salvació com totalment gratuïta per la mort de Jesús, la profecia ens porta a comprendre aquesta diferència completa de la qual hem parlat entre la situació dels sants d'altres temps i la dels sants en l'actualitat, i clarifica, de entre tots els consells de Déu, el camí pel qual Ell ha conduït als Seus, tant abans com després de la mort i resurrecció de Jesús.

 

A més, estimats amics, com ja hem dit, és sempre l'esperança que se'ns presenta allò que actua sobre els nostres cors i els nostres afectes. Així, sempre tenim davant de nosaltres els goigs que imprimeixen el seu caràcter a la nostra ànima; allò que ocupa l'atenció de l'home com la seva esperança esdevé la norma de la seva conducta.

 

Quanta importància té, llavors, que l'esperit estigui ple d'esperances conformes a Déu! Es pretén que això és voler penetrar en va en coses amagades; però si fos cert que no s'ha d'entrar en la profecia, també s'hauria de dir que no s'han de portar els pensaments més enllà del temps actual. La manera de saber què és el que Déu vol fer en el futur és per descomptat estudiar les profecies que ens ha donat. La profecia és el futur, el mirall escripturari de les coses futures. Si no s'estudia allò que Déu ha revelat sobre el futur, es caurà necessàriament en les idees pròpies. Dir que «la terra serà omplerta del coneixement de Jahveh» (Is 11, 9) és ja una profecia, i no es pot saber res de cert pel que fa als camins de Déu en referència a això, com tampoc pel que fa a les coses celestials, sense estudiar la profecia. És indubtable que es pot gaudir de comunió amb Déu en el moment actual, i això és quelcom que ja és nostre des d'ara; però quan parlem dels detalls de la glòria esdevenidora, es tracta d'un tema profètic. Tot el que va més enllà del present i no és profecia de part de Déu, és especulació humana.

 

D'altra banda, s'afirma que la profecia és, sens cap mena de dubta, molt important quan s’ha acomplert, perquè demostra la veracitat de la paraula de Déu. Però, de debò pot un fill de Déu emprar aquesta mena de llenguatge, i fer un ús així de la profecia? És com si algú em tractés com un amic, m’omplís de beneficis, tot comunicant-me tots els seus pensaments i informant-me de tot allò que sap que ha de succeir, i jo només em fos a servir-me del que em digués per assegurar-me posteriorment, quan les coses succeïssin així, que es tracta d'una persona veraç. Estimats amics, actuar d’aquesta manera és una greu insult a la bondat, a l'amistat de Déu. I us dic que vosaltres i jo, com a cristians, no necessitem veure l'esdeveniment abans de creure que Déu ha dit la veritat. Vosaltres creieu ja que la profecia és la paraula de Déu.

 

Per altra banda, la major part de les profecies es compliran al final, en els temps darrers, i llavors serà massa tard per convèncer-se del seu caràcter diví. Ens han estat donades per dirigir-nos ara dins dels camins del Senyor, i per ser la nostra consolació, fent-nos comprendre que és Déu qui ho ha disposat tot, i no l'home. D'aquesta manera, les passions, en lloc de ser dirigides a la política, es calmen; veig el que Déu ha dit, llegeixo a Daniel que tot està disposat anticipadament, i em tranquil·litzo. I separat d'aquestes coses mundanes, puc estudiar per avançat la profunditat i perfecta saviesa de Déu; m’il·lustro i m'adhereixo a Ell, en lloc de seguir els meus propis camins. Veig, en els esdeveniments que tenen lloc, el desenvolupament dels pensaments de l'Altíssim, i no un domini abandonat a les passions humanes. I és mitjançant la profecia, especialment en els esdeveniments que es compleixen al final, que ens és manifestat el caràcter de Déu, tot allò que Déu ha volgut dir sobre Ell mateix, de la Seva fidelitat, la Seva justícia, el Seu poder, la seva longanimitat, però també el judici que executarà amb certesa sobre l'orgullosa iniquitat, i la venjança enlluernadora que llançarà sobre aquells que corrompen la terra, perquè sigui establert el Seu govern en pau i benedicció per a tothom. En una paraula, així com allò que està anunciat per boca dels profetes, pel que fa als jueus, demostra el caràcter de Jahveh, la Seva fidelitat i tots els Seus atributs, de la mateixa manera el que s'ensenya sobre l'Església exhibeix el caràcter de Pare. L'Església està en relació amb Déu en el Seu caràcter de Pare, i els jueus amb Déu en el Seu caràcter de Jahveh, que és el nom característic de la relació d'ells amb Déu.

 

El diumenge passat algú us va citar a alguns de vosaltres aquell famós passatge de Pau: «Vaig decidir de no saber res més entre vosaltres sinó Jesucrist, i aquest crucificat» (1 Co 2, 2). Desitjo dir alguna cosa respecte a això. Aquest passatge és constantment presentat com objecció contra l'estudi d’allò que està revelat en la Paraula. Això prové de dues causes; en primer lloc, d'aquella prolífica font d'error, que és la freqüent cita d'un passatge sense examinar-ne el context; l'altra causa és, ai las!, una absència de rectitud, un desig de detenir-se en els camins del Senyor, i de saber tan poc com sigui possible. No és cert, no es diu que ens haguem de limitar al coneixement de Jesucrist només com crucificat. Cal conèixer Jesús glorificat, Jesucrist a la dreta de Déu; cal que el coneguem com a Gran Sacerdot, com a Advocat davant el Pare. Hem de conèixer Jesucrist tant com sigui possible, i no dir: M'he proposat no saber res entre vosaltres més que a Jesucrist, i a aquest crucificat. Dir tal cosa és prendre la paraula de Déu per abusar d'ella.

 

L'apòstol, que estava parlant enmig dels pagans, dels filòsofs de Corint, volia dir que no havia considerat entrar en el camp de la filosofia pagana, sinó que es limitava a Jesucrist, a Jesucrist el menyspreat dels homes, per humiliar aquella vanaglòria mitjançant la creu, basant la fe d'ells en la paraula de Déu, i no en la saviesa humana. Però també diu, en el mateix capítol, que des del moment en què es troba enmig de cristians, actua de manera molt diferent: parla «saviesa ... entre els perfectes» (v. 6). No volia filosofies humanes, però, estant entre els perfectes, diu: «de saviesa ... en parlem saviesa entre els perfectes». Voler limitar-se a Jesús crucificat és, insisteixo, voler limitar-se a tan poc cristianisme com sigui possible. En Hebreus 6 l'apòstol diu que no vol allò que se li vol fer dir aquí; de fet, condemna el que se'ns proposa en base d'una falsa humilitat, i diu: «Deixant l’ensenyament bàsic de Crist, deixem-nos portar cap a la maduresa».

 

Després d'aquestes observacions sobre l'estudi general de la profecia, vull recordar en poques paraules com es revela Déu per mitjà d'ella.

 

El combat entre el darrer Adam i Satanàs

 

El capítol 12 d’Apocalipsi ens presenta el gran objecte de la profecia i de tota la paraula de Déu, és a dir, el combat que té lloc entre el darrer Adam i Satanàs.

 

És des d'aquest centre de la veritat que resplendeix tota la llum que es troba a la Sagrada Escriptura.

 

Aquesta gran lluita pot tenir lloc o bé per les coses terrenals, i, en aquest cas, té lloc en el poble jueu; o per l'Església, i en aquest cas és té lloc en els llocs celestials.

 

És per això que la profecia té dues parts: les esperances de l'Església i la dels jueus, encara que per allò primer, parlant amb propietat, no es diu profecia com a tal, la qual tracta de la terra i del seu govern per part de Déu.

 

Però, abans d'entrar en aquesta gran crisi, el combat entre Satanàs i el darrer Adam, cal desenvolupar la història del primer Adam, i això és el que s'ha fet. Finalment, perquè l'Església sigui posada en la situació de ocupar-se de les coses de Déu, cal abans de res que tingui la feliç certesa de la seva pròpia posició davant d'Ell.

 

En la Seva primera vinguda, Crist va complir tota l'obra que el Pare li havia encomanat en la Seva saviesa en els consells eterns de Déu; això és el que assegura la pau de l'Església. El Senyor Jesús va venir per introduir en el món, això és, en el cor dels fidels, la certesa de la salvació, el coneixement de la gràcia de Déu. Després d'haver dut a terme aquesta salvació, els la comunica donant-los la vida. El seu Esperit Sant, que és el segell d'aquesta salvació al cor, els revela les coses venidores com fills que són de la família, hereus dels béns de la casa. Dins el període que separa la primera vinguda del Senyor de la segona, l'Església és reunida per l'acció de l'Esperit Sant, per tenir part en la glòria de Crist quan Ell vingui.

 

Aquests són, en poques paraules, els dos grans temes que us he exposat; és a dir, que havent Crist complert tot el necessari per a la salvació de l'Església, havent salvat a tots els que creuen, l'Esperit Sant actua ara al món per comunicar a l'Església el coneixement d'aquesta salvació. No ve per proposar-nos l'esperança que Déu serà bondadós, sinó a comunicar-nos un fet, el fet que Jesús ha complert ja la salvació de tots els qui creuen, i, quan l'Esperit Sant comunica aquest coneixement a una ànima, aquesta sap que és salva. Així, estant en relació amb Déu com a fills d'Ell, som els seus hereus, «hereus de Déu i hereus amb Crist». Tot el que pertoca a la glòria de Crist ens pertany, i ens ha estat donat l'Esperit Sant: en primer lloc, per fer-nos comprendre que som fills de Déu. És un Esperit d'adopció; però, a més, és un Esperit de llum que ensenya als fills de Déu quina és la seva herència. Donat que són un amb Crist, els és revelada tota la veritat de la Seva glòria, la supremacia que té sobre totes les coses, havent-lo establert Déu com a hereu de totes les coses, i a nosaltres com a cohereus d'Ell.

 

Havent complert Crist tot el que calia, l'Església és recollida d'entre totes les nacions, fins a la segona vinguda del seu Salvador, i és unida a Ell. Ella té el coneixement de la salvació que Ell ha consumat, i de la glòria esdevenidora, i l'Esperit Sant és, en els creients, el segell de la salvació consumada, i les arres de la glòria esdevenidora.

 

Aquestes veritats llancen una intensa llum sobre tota la història de l'home. Però recordem sempre que el gran objecte de la Bíblia és el combat entre Crist (el darrer Adam), i Satanàs.

 

En quin estat va trobar Crist al primer Adam? En un estat en les profunditats del qual va haver d'entrar Ell com a cap responsable de tota la creació. El va trobar en estat de caiguda, totalment perdut. I calia manifestar tot això abans de la vinguda de Crist. Déu no va introduir el Seu Fill com a Salvador del món fins que es va complir el necessari per demostrar que l'home era incapaç en si mateix de tot bé. Tota l'era de l'home, abans i després del diluvi, sota la llei, sota els profetes, no fa més que donar sempre testimoni, cada vegada de manera més clara, de que l'home estava perdut. Va fracassar en tot, sota cada circumstància possible, fins que al final, havent enviat Déu el Seu Fill, els servents van dir: «Aquest és l'hereu; veniu, matem-lo». Havent-se omplert així la mesura del pecat, també va sobreabundar la gràcia de Déu, donant-nos l'herència a nosaltres, miserables pecadors, l'herència amb Crist en la glòria celestial, de la qual posseïm les arres, tenint aquí baix a Crist per l'Esperit.

 

La successió de les dispensacions

 

Entro ara una mica en la successió de les dispensacions, i també en el que fa al caràcter de Déu quant a això, i el primer que vull observar és el diluvi, perquè fins a aquesta època no hi havia hagut, per dir-ho així, govern en el món. La profecia que existia abans del diluvi era que Crist havia de venir; els ensenyaments de Déu sempre tendien a aquest fi. «Heus aquí, el Senyor ha vingut», deia Enoc, «amb les seves miríades de sants».

 

Però passem ara a Noè. En ell tenim el govern de la terra, i a Déu entrant en judici i confiant a l'home l'espasa del càstig.

 

Després tenim la crida d'Abraham. Observem que no és el principi del govern el que ens presenta aquí la Paraula, sinó el de la promesa i la crida a entrar en relació amb Déu, en la persona d'aquell que ve a ser l'arrel de totes les promeses de Déu, Abraham, el pare dels creients. Déu el crida, el fa sortir de la seva pàtria, deixar la seva família, manant-li que vagi a un país que li mostrarà. Déu se li revela com el Déu de la promesa, que separa un poble per a Ell mateix per una esperança que li dóna. És en aquesta època que Déu es revela sota el nom de Déu Totpoderós.

 

Després d'això Déu pren d'entre els descendents d'Abraham, per aquest mateix principi de l'elecció, els fills de Jacob perquè siguin el Seu poble aquí a la terra, i que siguin objecte de totes les seves sol·licituds terrenals. Del si d'aquest poble ha de venir el Crist. És en el si d'aquest poble d'Israel que Ell manifesta tot el Seu caràcter com Jahveh; no és només un Déu de promesa, sinó que és un Déu que reuneix els dos principis de govern i de crida, que havien estat manifestats successivament en Noè i en Abraham. Israel era el poble cridat, separat, però separat per benediccions terrenals i per gaudir de la promesa, a la vegada que per ser objecte de l'exercici del govern de Déu segons la Seva llei.

 

Tenim així el principi assenyalat en Noè, el del govern de la terra, i el principi assenyalat en Abraham, el de la seva crida i de la seva elecció; i tenim Jahveh, que ha de complir tot allò que Ell ha anunciat com el Déu de la promesa, «el qui és i el qui era i el qui ha de venir», i governar tota la terra segons la justícia de la Seva llei, la justícia revelada a Israel.

 

Hem vist que Déu va fer dependre el compliment de les Seves promeses, en aquells temps, de la fidelitat de l'home, i que va preparar totes les ocasions per posar-lo a prova i manifestar, de manera detallada i com una il·lustració, tots els caràcters sota els quals actuava envers ell. Això és el que va fer sota els sacerdots, els profetes, els reis, etc. Ara desitjo especialment fer-vos observar que la profecia ens desenvolupa la successió d'aquestes relacions de Déu amb Israel i amb l'home, no només com a manifestació de la caiguda de l'home, sinó principalment com a manifestació de la glòria de Déu.

 

Quan Israel va transgredir la llei de totes les formes possibles, fins i tot en el si de la família de David, que va ser l'últim suport de la nació, en aquell moment de fracàs va començar la profecia, en tots els seus aspectes, i manifestant aquests dos trets: el primer, la manifestació de la glòria de Crist, per demostrar que el poble havia faltat a la llei; l'altra, la manifestació de la glòria esdevenidora de Crist, perquè fos el sosteniment de la fe d'aquells que desitjaven observar la llei, però que veien que tots fracassaven.

 

És massa tard per prestar atenció a les profecies quan ja han estat complertes. Aquells a què es aquestes es dirigien havien de sotmetre als profetes mentre profetitzaven; la paraula de Déu havia de parlar a llurs consciències. I així és amb nosaltres. Alhora, havia prediccions que anunciaven que el Messies seria enviat, per venir i patir, per tal de complir altres coses de la major importància.

 

La profecia té la seva aplicació pròpia a la terra; no ens profetitza sobre el cel; tracta de coses que s’han de esdevenir sobre la terra, i és en això en el que l'Església ha errat; s'ha pensat que havia de ser ella mateixa el compliment d'aquestes benediccions terrenals, quan en realitat és cridada a gaudir de benediccions celestials. El privilegi de l'Església és tenir la seva porció en els llocs celestials, i, més tard, les benediccions s'estendran sobre el poble terrenal. L'Església és una cosa totalment diferent, durant el rebuig del poble terrenal, que és rebutjat a causa dels seus pecats, i dispersat entre les nacions, d'entre les quals Déu ha escollit un poble per donar-li a gaudir la glòria celestial amb el mateix Jesús. El Senyor, rebutjat pel poble jueu, ha vingut a ser una persona totalment celestial. És aquesta doctrina la qual es troba especialment en els escrits de Pau. No es tracta ja del Messies dels jueus, sinó d'un Crist exaltat, glorificat, i l'Església unida amb Ell al cel; i és a causa de no haver comprès bé aquesta joiosa veritat, estimats amics, que l'Església s'ha debilitat de tal manera.

 

L'església glorificada

 

Havent seguit així de manera resumida la història d'aquestes diverses dispensacions, ens queda ara per veure l'Església glorificada, però sense que el Senyor hagi fet desistiment de cap del Seus drets sobre la terra. Ell era l'hereu; Ell anava a vessar aquella sang que seria el preu del rescat de l'herència. Com va dir Booz (el nom significa «en Ell hi ha força»), «El dia que compris el camp de la ma de Noemí, llavors adquiriràs Rut, la moabita, la muller del mort, perquè aixecar el nom del difunt sobre la seva heretat». Calia que Crist rescatés a l'Església, cohereva per gràcia (com Booz, tipus de Crist, va rescatar l'herència en prendre Rut com a muller), havent recaigut en ella l'herència per decret de Jahveh.

 

Així, tenim Crist i l'Església amb dret a l'herència, és a dir, totes les coses que Crist mateix ha creat com Déu. Però, quin és l'estat de l'Església en l'actualitat? És que ella ha heretat ja aquestes coses? Ni una de sola, perquè no podem, fins que estiguem en la glòria, posseir-ne cap, excepte l'Esperit de la promesa, el qual és «les arres de la nostra herència, per a la redempció de la propietat adquirida». Fins aquest moment, Satanàs és el príncep d'aquest món, el déu d'aquest món; fins i tot acusa els fills de Déu en els llocs celestials, que només ocupa per usurpació (la qual cosa es deu tan sols a les passions dels homes, i al poder que exerceix sobre la criatura caiguda i allunyada de Déu, tot i que, en darrer terme, la providència de Déu fa que tot operi per al compliment de seus consells).

 

El govern és transferit als gentils

 

Ara, benvolguts amics, havent considerat els drets de Crist i de la Seva Església, considerem com Crist els farà valer. Serà precisament això el que ens portarà a veure, en el seu ordre, el compliment d'aquestes coses al final de tot. Només que, en arribar aquí (perquè fins ara només he parlat dels jueus), em cal fer una ullada als gentils.

 

Hem vist que, en quedar consumada la ruïna de la nació jueva, Déu va transferir el dret del govern als gentils; però el govern de la terra va quedar llavors separat de la crida i de les promeses de Déu. Hem vist aquestes dues coses reunides en el poble jueu, la crida de Déu i el govern sobre la terra; però van quedar distingides en el moment en què Israel va ser deixat de banda. Ja hem vist aquests dos principis: el govern en Noé, i la crida en Abraham. Aquests dos principis van quedar reunits en els jueus; però Israel va fracassar, i des de llavors va deixar de poder manifestar el principi del govern de Déu, perquè Déu actuava amb justícia amb Israel, i degut a que l'Israel injust no podia ja ser el dipositari del poder de Déu. Llavors Déu va abandonar El seu tron terrenal en Israel. No obstant això, pel que fa a la crida terrenal, Israel va seguir sent el poble cridat: «Perquè els dons i la crida que venen de Déu són irrevocables». Quant al govern, Déu pot transferir-lo on vulgui, i el va transferir als gentils. Hi ha cridats d'entre les nacions, però és per al cel. Mai es transfereix la crida de Déu per a la terra; aquesta crida queda per als jueus. Si vull una religió terrenal, he de ser jueu.

 

En el moment en què l'Església perd el seu caràcter celestial, ho perd tot. Què passa amb les nacions després que se les assigna el govern? Es transformen en «bèsties»; és amb aquest nom que es designa a les quatre monarquies. Una vegada el govern ha estat transferit als gentils, passen a ser opressores del poble de Déu. Tenim, en primer lloc, els babilonis; en segon lloc, els medes i els perses; després, els grecs; i finalment, els romans. Ara bé, aquesta quarta monarquia va consumar el seu crim en el mateix moment en què els jueus van consumar el seu, en fer-se còmplice, en la persona de Ponç Pilat, de la voluntat d'una nació rebel, per donar mort a Aquell que era el Fill de Déu i el Rei d'Israel. El poder gentil està caigut, com ho està el poble cridat, el poble jueu.

 

I mentrestant, què passa? Primer, té lloc la salvació de l'Església. La iniquitat de Jacob, el crim de les nacions, el judici del món, el dels jueus, tot això passa a ser la salvació de l'Església, que és consumada en la mort de Jesús. En segon lloc, tot el que ha passat des d'aquests fets té per objecte tan sols la reunió dels fills de Déu. Déu mostra en tot això una summa paciència. Els jueus, el poble cridat, s'ha convertit en rebel, i ha estat exclòs de la presència de Déu; les nacions s'han tornat igualment rebels, però el govern segueix en elles; en estat caigut, certament, però amb la paciència de Déu encara amb elles, esperant fins a la fi. I després, què passarà?

 

Que l'Església es reunirà amb el Senyor en els llocs celestials.

 

Els esdeveniments després que l'Església sigui arrabassada

 

Suposem ara que ha arribat el moment decretat per Déu, i que tota l'Església és reunida; Què passarà amb ella? Que anirà immediatament a la trobada amb el Senyor, i tindran lloc les noces de l'Anyell, i la salvació consumada a la mateixa seu de la glòria, en els llocs celestials. On estaran llavors les nacions? El govern de la quarta monarquia seguirà estant allí; els jueus es reuniran en el seu estat de rebel·lió, i fins i tot, majoritàriament, se sotmetran a l’Anticrist, per fer la guerra a l'Anyell. Per què passa això? Per què l'Evangeli no ha impedit tal estat de coses? Perquè Satanàs, fins aquest moment, no ha estat mai expulsat del cel, i perquè, per tant, tot el que Déu ha fet aquí sota per l'home ha estat arruïnat, sia el govern dels gentils, sia la relació present dels jueus amb Déu; tot ha quedat deteriorat per la presència de Satanàs, sempre allà, exercint la seva funesta influència.

 

Però ara Déu intervindrà. I què farà? Desposseirà Satanàs, expulsant-lo del poder. Això és el que farà Jesús quan es reuneixi l'Església amb Ell, i quan començarà a actuar per posar totes les coses en ordre.

 

Estimats amics, quan l'Església sigui rebuda per Crist, hi haurà una batalla al cel per a la purificació de la seu celestial del govern d'aquestes fecundes fonts de mal, expulsant-ne aquests agents actius dels mals de la humanitat i de tota la creació. El resultat de tal combat és fàcil de preveure; Satanàs serà fet fora del cel, sense ser encara lligat; però serà llançat sobre la terra, on arribarà amb gran ira, perquè sap que li queda poc temps. Des d'aquest moment, el poder quedarà establert al cel segons els propòsits de Déu. Però a la terra serà diferent, perquè, quan Satanàs sigui exclòs del cel, incitarà a tota la terra, i revoltarà de manera particular a la terra apòstata rebel·lada contra el poder de Crist que ve del cel. Es diu: «Alegreu-vos, oh, cels, i els qui hi habiteu. Ai dels qui habiten la terra i el mar! ... »

 

Així, el cel creats seran ocupats per Crist i la Seva Església, i Satanàs vindrà amb gran ira sobre la terra, sabent que té poc temps. Sota la influència de l'Anticrist, la quarta monarquia passarà a ser l'esfera especial en què es manifestarà llavors l'activitat de Satanàs, que unirà els jueus amb aquest príncep apòstata contra el cel. No entro aquí en les proves escripturàries: ja hem parlat d'elles; em limito a recapitular els fets en l'ordre del seu compliment. És innecessari afegir que el resultat de tot això serà el judici i la destrucció de la quarta bèstia i de l'Anticrist. Jesucrist destruirà, en aquest mateix judici, el poder de Satanàs en el govern que hem vist confiat als gentils. L'inic que exerceix aquest poder, unit als jueus, i havent-se instal·lat a Jerusalem com a centre de govern de la terra, serà destruït per la vinguda del Senyor de senyors i Rei de reis, i Crist ocuparà de nou aquesta capital de govern, que es convertirà en la seu del tron de Déu sobre la terra.

 

Però, tot i que el Senyor hagi davallat a la terra, i encara que hagi estat destruït el poder de Satanàs, i hagi quedat establert el govern en mans del Just, no per això haurà quedat tota la terra sotmesa sota el Seu ceptre. El romanent dels jueus és alliberat, i la bèstia i l'Anticrist són destruïts, però el món, no reconeixent encara els drets de Crist, desitjarà posseir seva heretat; i el Senyor haurà de desembarassar el terreny perquè els habitants de la terra gaudeixin les benediccions de Seu regnat sense pertorbacions ni entrebancs, i perquè en aquest món, tant de temps sotmès l’Enemic, siguin establerts el goig i la glòria.

 

El primer que farà el Senyor serà purificar la Seva terra (el país que pertany als jueus) de tiris, filisteus, sidonis, d'Edom, Moab, Ammon, en resum, de tot allò que es troba entre l'Eufrates i el Nil. Això serà fet pel poder de Crist en favor del seu poble restaurat per la seva bondat. Tenim llavors el poble habitant en seguretat; després, tota la resta d'Israel serà recollida d'entre les nacions. Quan el poble estigui així recollit en pau plena, vindrà un altre enemic: Gog; però només vindrà per a la seva perdició.

 

Crec que hi haurà, dins d'aquest temps, probablement al començament d'aquest període, a part dels judicis públics, una manifestació més serena, més íntima, del Senyor Jesús als jueus. Això és el que tindrà lloc quan davallarà sobre la muntanya de les Oliveres, on els Seus peus s'afirmaran sobre la muntanya, seguint l'expressió de Zacaries 14, 3-4. És sempre el mateix Jesús; però es revelarà plàcidament, i se'ls mostrarà no en el Seu caràcter de Crist del cel, sinó com el Messies dels jueus.

 

Un cop hagi tingut lloc la restauració dels jueus i la manifestació del Senyor, vindrà també la benedicció per als gentils. L'Església haurà rebut benedicció, haurà deixat d'existir l'apostasia de la quarta monarquia, l’inic haurà estat destruït, com també els israelites infidels; en resum, el país dels jueus gaudirà de pau.

 

Però després hi haurà el món futur, preparat i introduït per mitjà d'aquests judicis i per la presència del Senyor, en lloc de la presència del mal i del Maligne. Els que hauran vist la manifestació d'aquesta glòria a Jerusalem sortiran a anunciar la Seva vinguda a les nacions. Aquestes es sotmetran a Crist; reconeixeran els jueus com el poble beneït del Crist, els portaran al seu país, i vindran a ser elles mateixes l'escenari d'una glòria que, amb centre a Jerusalem, s'estendrà en benedicció per tots els llocs on la raça humana podrà gaudir dels seus efectes. En haver-se estès per tot lloc el testimoni d'aquesta glòria, els cors, plens de bona voluntat, se sotmetran als consells i a la glòria de Déu, responent a aquest testimoni. Complertes totes les promeses de Déu, i havent quedat establert el tron del Senyor a Jerusalem, aquest tron esdevindrà la font de benaurança per a tota la terra; la restauració dels jueus serà per al món com vida d'entre els morts.

 

En queda una cosa per afegir, i és que en aquesta època Satanàs quedarà lligat, i que, consegüentment, la benedicció serà sense interrupció, fins que sigui «deslligat per una mica de temps». En lloc de la presència de l'Adversari en les altures, en lloc del seu govern, que està ara en l'aire, en lloc de la confusió i de la desgràcia que produeix ara fins on se li permet, hi seran Crist i els Seus, com font i mitjà de benediccions sempre renovades. El govern en els llocs celestials vindrà a ser la garantia, i no cap nosa o instrument a contracor, dels beneficis de Déu. L'Església glorificada, testimoni per a tots, pel seu mateix estat, de la magnitud de l'amor del Pare, i d'aquella fidelitat que compleix totes les Seves promeses, més que satisfarà les esperances dels nostres febles cors, omplirà amb el seu goig els llocs celestials, i mitjançant el seu servei constituirà la felicitat del món, per al qual serà instrument de les mercès de les que gaudirà el seu cor. Així serà la Jerusalem celestial, testimoni en glòria de la gràcia que l'haurà posat tan enlaire. De enmig d'ella brollarà el riu de vida on es troba l'arbre de la vida, amb les fulles que són per a la sanitat de les nacions; perquè, en la mateixa glòria, l'Església mantindrà aquest dolç caràcter de gràcia. Alhora, i sobre la terra, la Jerusalem terrenal serà el centre del govern i del regne de la justícia del Senyor. En ser testimoni, per la seva posició i glòria aquí a la terra, de la fidelitat del Senyor el seu Déu, com ho ha estat, en les seves dissorts, de la Seva justícia, passarà a ser, com a seu del Seu tron, el centre de l'exercici de aquesta justícia. «La nació i el regne que no et serveixi serà destruït» (Is 60, 12). En efecte, dins aquest estat de glòria terrenal, encara que situada en ell pel nou pacte, aquesta ciutat conservarà encara el seu caràcter normal, perquè pugui ser testimoni del caràcter de Jahveh, així com l'Església ho és del caràcter del Pare. Déu manifestarà el ple significat del seu nom de «Déu Altíssim, posseïdor del cel i de la terra»; i Crist complirà, en la seva plenitud, les funcions de Sacerdot segons l'ordre de Melquisedec, qui, després de la victòria aconseguida sobre els enemics del poble de Déu, beneirà Déu en nom del poble, i el poble de part de Déu (vegeu Gn 14, 18 i ss.).

 

Conclusió

 

Estimats amics, comprendreu que hi ha una multitud de detalls que no he tocat; per exemple, les circumstàncies dels jueus que seran perseguits a Judea. Hi ha passatges que ens ensenyen sobre això. Però aquest esbós general us portarà a considerar per vosaltres mateixos la Paraula de Déu sobre tot aquest tema. Pel que fa a mi, li dono la major importància a les grans línies distintives de la profecia, i la raó és aquesta: Com ja he dit, hi ha, d'una banda, la distinció de les dispensacions, que es fan summament clares sota la consideració d'aquestes veritats; d'altra banda, es desvetlla plenament mitjançant elles el caràcter de Déu. Amb tot, no hi ha que impedeixi estudiar la profecia fins en els seus més mínims detalls. Si intentem examinar les obres humanes d'aquesta manera, trobarem una multitud d'imperfeccions; però és al contrari amb les obres de Déu; com més s’entra en els seus més petits detalls, tanta més perfecció es veu.

 

Vulgui Déu perfeccionar en nosaltres, i en tots els Seus fills, aquesta separació del món que ha de ser, davant Déu, el fruit de l'esperança expectant de l'Església, en tenir a la vista aquestes benediccions celestials, i també els terribles judicis que cauran sobre tot allò que lliga l'home a aquest món. Perquè el judici caurà sobre tots aquests objectes terrenals. Que Déu perfeccioni també els desitjos del meu cor, i el testimoni de l'Esperit Sant!

*    *    *

 

Notes: Segona Conferència

 

1. És per això que em sembla que es diu, a Marc 13, que el Fill mateix no sap el dia ni l'hora, ja que Ell mateix era l'objecte del decret de Jahveh. Ell rebrà totes les coses de mans de Déu en qualitat d'Home i Servent, així com ara Déu l'ha exaltat per damunt de tot. Parlant com a profeta, Crist va anunciar la Seva vinguda com aquell terrible judici que sobrevindrà sobre la nació incrèdula; però el consell de Déu pel que fa a aquest judici, o almenys pel que fa al temps en què arribarà, queda contingut en aquestes paraules: «Seu a la meva dreta, fins que ...» Crist, com Servent en la Seva humiliació, es va subjectar (com sempre, i aquesta era la Seva perfecció) a la voluntat del Seu Pare, i a rebre el regne quan fos la voluntat del Pare. S'ha d'observar que el Psalm 110 i Marc 13 es corresponen perfectament amb el mateix tema. Els enemics són els jueus que l'han rebutjat (Lc 19, 27).

 

2. Cal observar que aquí es tracta de coses, no en absolut de pecadors que romanen en la seva incredulitat.

 

Notes: Tercera Conferència

 

3. Aprofito aquesta ocasió per observar que tot i que durant la presa de Jerusalem per part de Titus hagués circumstàncies en part semblants, en certs aspectes, a les que s'hauran de donar més tard quan es compleixin aquestes profecies de Marc 13 i de Mateu 24, de manera que els deixebles poguessin usar les advertències que hi apareixen (el que admeto, encara que no hagi certesa referent a això), ens trobem amb dificultats insuperables si volem aplicar «l'abominació desoladora» a l'exèrcit de Titus o a les ensenyes romanes. Hi ha un període que data a partir d'aquest esdeveniment, del qual no veiem compliment de cap mena si comptem a partir de la presa de Jerusalem. De manera que s'ha vist necessari transferir aquesta part de la profecia al papat, que no té res a veure amb la invasió de Titus. El passatge a Lluc està més relacionat amb els esdeveniments que van tenir lloc durant la presa de Jerusalem per part de Titus; però insisteixo que l'intent d'aplicar aquests passatges que ens ocupen a aquest esdeveniment és una pèrdua de temps.

 

4. Per al sentit de l'expressió «l'alè [l’esperit] de la seva boca», vegeu Isaïes 11, 2.

 

Notes: Quarta Conferència

 

5. No és exclusivament per la Seva resurrecció, tot i que aquesta va ser la prova primera i més important. El lector farà bé en estar atent a l'expressió «d'entre els morts», emprada en altres passatges, i que es distingeix de la que apareix aquí (Gr. «dels morts»). Aquesta expressió indica la introducció d'un poder diví en l'imperi de la mort, poder que fa sortir a alguns d'una manera que els distingeix completament dels altres. Això és el que va sorprendre als deixebles (Mr 9, 10). La resurrecció era la fe de cada jueu ortodox, però el que no entenien era la resurrecció d'entre els morts.

 

6. En l'expressió que apareix a 2 Timoteu 1, 10, «feu resplendir la vida i la incorruptibilitat per l'evangeli», «incorruptibilitat» significa la incorruptibilitat del cos, i no la immortalitat de l'ànima.

 

7. Per l’ús d'aquest terme, vegeu Juan 5, 35; 16, 4, 25, 26; Lucas 22, 53; 1 Joan 2, 18; 2 Corintis 7,  8; Filemó 15.

 

Notes: Cinquena Conferència


8. Llegim, a 2 Samuel 23, 1-7, una profecia summament notable sobre el judici dels malvats, «no es poden agafar amb la mà» (v. 6), i de la formosor i de la benedicció de la vinguda d'Aquell qui regnarà en justícia, i els actes beneficiosos es correspondran amb la Seva fidelitat en mantenir el Seu pacte durant el nostre estat de desventura.

 

Notes: Sisena Conferència

 

9. És a dir, que la seva capacitat d'acusar queda anul·lada en virtut de la sang i de l'obra de Jesucrist.

 

10. S'ha d'observar que el drac té les seves corones sobre els seus caps; la bèstia del capítol 13 les té sobre les banyes. No hi ha cap menció de corones sobre la bèstia en l'última forma que adopta.

 

11. El fals profeta no és Mahoma. És la segona bèstia, exercint tot el poder de la primera bèstia davant d'ella; però Mahoma mai ha fet tal cosa.

 

12. Compareu la traducció de la Reina-Valera revisió 1977, i la Biblia de las Américas, que, com la versió catalana de la TBS, tradueixen correctament enestēken com «ha vingut», o «està present», en lloc de la desafortunada traducció de Reina (1909, 1960) «estigui a prop». El text no nega que estigui a prop el Dia del Senyor, sinó que ja estigui present. Veure també F. Lacueva, Nuevo Testamento Interlineal Griego-Español, loc. cit. [N. del T.]

 

Notes: Setena Conferència

 

13. El Gog d'Ezequiel 38 ha de ser distingit del Gog i Magog d'Apocalipsi 20, 8.

 

14. Al·lusió a Mohamed-Ali (N. del Ed.)

 

Notes: Novena Conferència


15. I la reialesa, suscitada pel mateix Déu, va fracassar així, i va ser pronunciat el judici sobre ella, encara que es va reservar per a David una llàntia a Jerusalem fins els dies de Sedecies.

 

Notes: Onzena Conferència


16. L'alliberament de la terra es troba en altres passatges de l'Escriptura.

 


índex

PREFACI i Índex General

PRIMERA CONFERÈNCIA — Introducció

SEGONA CONFERÈNCIA — L'Església i la seva glòria

TERCERA CONFERÈNCIA — La segona vinguda de Crist

QUARTA CONFERÈNCIA — La primera resurrecció

CINQUENA CONFERÈNCIA — El progrés del mal sobre la terra

SISENA CONFERÈNCIA — Els dos caràcters del mal

SETENA CONFERÈNCIA — El judici de les nacions

VUITENA CONFERÈNCIA — Les promeses del Senyor a Israel

NOVENA CONFERÈNCIA — La decadència i dispersió d'Israel

DESENA CONFERÈNCIA — La restauració i benedicció terrenal donades a Israel

ONZENA I ÚLTIMA CONFERÈNCIA — Recapitulació i conclusió



L'Esperança Actual de l'Església - per J. N. Darby
Títol original: L'Attente Actuelle de l'Église
- per J. N. Darby
Traducció del francès: Santiago Escuain
© Copyright 2017, SEDIN - Tots els drets reservats


SEDIN-Servei Evangèlic
Apartat 2002
08200 SABADELL
(Vallès Occidental)
Es pot reproduir per a usos no comercials mantenint aquesta nota de Copyright i la procedència

|||  Índex: |||  Índex de butlletins  |||  Pàgina principal  |||  Índex general castellà  |||
||| 
Índex general en català  |||  Coordinadora Creacionista  |||  Museu de Màquines Moleculars  |||
|||  Llibres recomanats  |||  
orígens  |||  vida cristiana  |||  bibliografia general  |||
|||  
Temes d'actualitat  |||  Documents en PDF (classificats per temes)  |||

                    Portada LEsperança
                    Actual de lEsglésia


Índex


PREFACI i Índex General


PRIMERA CONFERÈNCIA — Introducció


SEGONA CONFERÈNCIA — L'Església i la seva glòria

TERCERA CONFERÈNCIA — La segona vinguda de Crist

QUARTA CONFERÈNCIA — La primera resurrecció

CINQUENA CONFERÈNCIA — El progrés del mal sobre la terra

SISENA CONFERÈNCIA — Els dos caràcters del mal

SETENA CONFERÈNCIA — El judici de les nacions

VUITENA CONFERÈNCIA — Les promeses del Senyor a Israel

NOVENA CONFERÈNCIA — La decadència i dispersió d'Israel

DESENA CONFERÈNCIA — La restauració i benedicció terrenal donades a Israel

ONZENA I ÚLTIMA CONFERÈNCIA — Recapitulació i conclusió



Índex general català

Pàgina principal

Documents en format PDF
(classificats per temes)



ïndice español