L'ESPERANÇA ACTUAL DE L'ESGLÉSIA

o

PROFECIES QUE L'ESTABLEIXEN

TERCERA CONFERÈNCIA

(Fets 1)

S el meu desig parlar-vos sobre la vinguda de Crist. Hi ha moltes qüestions que es relacionen amb aquest importantíssim fet, com, per exemple, el regnat de l'Anticrist; però aquesta tarda em centraré en l'esdeveniment mateix de la vinguda del Senyor.

He començat aquesta sessió llegint Fets 1, ja que la promesa del retorn del Senyor ens és presentada com l'única esperança dels deixebles, i el primer tema que havia de fixar l'atenció dels mateixos, quan seguien en va amb la seva mirada al Senyor en la Seva ascensió, que anava a restar amagat en Déu.

En aquest capítol hi tenim tres coses a observar amb motiu de l'ascensió del Senyor. La primera és que els deixebles desitjaven saber quan i com anava Déu a restaurar el regne a Israel. Ara bé, Jesús no els va dir que aquest regne no seria restaurat, més bé el contrari; els diu només que l'època d'aquesta restauració no està revelada. La segona és que l'Esperit Sant vindria; i la tercera és que mentre els deixebles tenien la vista fixada en el cel, es van presentar dos àngels, que els van dir: «Per què us esteu mirant al cel? Aquest mateix Jesús que ha estat endut a dalt d’entre vosaltres cap al cel, vindrà de la mateixa manera que l’heu vist anar-se’n cap al cel».

Havien d'esperar el retorn de Crist.

Si estudiem la història de l'Església, la veurem decaure en precisament la mateixa proporció en què perd de vista el retorn del Senyor, i en què l'espera del Salvador desapareix dels cors. A l'oblidar aquesta veritat es debilita, es torna mundana. Però vull demostrar-vos, sense voler apartar-me de l'àmbit de la Paraula, sinó mitjançant ella, com aquest pensament del retorn de Crist dominava la intel·ligència, sostenia l'esperança i inspirava la conducta dels apòstols. I ho faré mitjançant cites textuals de diversos llibres del Nou Testament.

Fets 3, 19-21: «Penediu-vos, doncs, i convertiu-vos perquè siguin esborrats els vostres pecats, a fi que vinguin temps de repòs des de la presència del Senyor, i enviï aquell que us ha estat predicat abans, Jesucrist ... ». L'Esperit Sant ha vingut; Ell ha estat habitant amb l'Església; però els temps de refrigeri vindran «des de la presència del Senyor», quan Ell enviarà Jesucrist. És impossible aplicar aquest passatge a l'Esperit Sant, perquè Ell ja havia baixat llavors, i era Ell qui deia, per boca de l'Apòstol: «a qui el cel, certament, ha d'acollir fins als temps de la restauració de totes les coses ... »I, de fet, l'Esperit Sant no ha restaurat totes les coses. En base d'aquest passatge, el propòsit atribuït al qui ha de venir no és el de jutjar els morts, ni que el món sigui cremat i destruït; el Seu propòsit és, sobretot, « la restauració de totes les coses, dels quals Déu va parlar per boca de tots els seus sants profetes ...».

Escriptures que parlen de la vinguda del Senyor

Us cito aquests passatges perquè conegueu què és el que jo entenc per la vinguda del Senyor; aquí no se’ns parla del judici dels morts, no és el Gran Tron Blanc; del que es tracta aquí és del retorn personal de Jesucrist, present i visible, quan serà enviat del cel. Si comparem aquests versets amb el passatge a Apocalipsi 20, veureu amb claredat que la vinguda de Jesucrist i el judici dels morts són dos esdeveniments diferents; que quan tingui lloc el judici dels morts no es parla que Crist torna del cel a la terra, perquè es diu que llavors el cel i la terra fugiran de davant del Seu rostre.

El Senyor tornarà a la terra.

Vegem ara com ja des del principi Ell mateix, i després l'Esperit Sant per mitjà dels Apòstols, dirigeixen constantment la nostra atenció a aquest retorn personal.

Mateu 24, 27-30: «I llavors gemegaran totes les tribus de la terra i veuran el Fill de l'home venint sobre els núvols del cel amb poder i gran glòria». Per descomptat, l'expedició de Titus contra Jerusalem no va ser la vinguda del Senyor en els núvols del cel. Tampoc es tracta del judici dels morts davant del tribunal del Gran Tron Blanc. En aquest temps ja no hi haurà terra, mentre que en el temps del passatge citat són presents les nacions de la terra, i es tracta d'un esdeveniment que té a veure amb aquesta terra. «I llavors gemegaran totes les tribus de la terra.» No es tracta d'un mil·lenni com a conseqüència de l'aplicació del poder de l'Esperit Sant; són les tribus de la terra que es lamentaran quan veuran el Senyor Jesús. Verset 33: «Així vosaltres, quan vegeu totes aquestes coses, sapigueu que és a prop, a les portes ».

Mateu 24, 42-51. La fidelitat de l'Església dependria de l'atenció contínua que donés a aquesta veritat del retorn de Crist. Des del moment en que comença a dir «El meu senyor triga a venir», comença a dominar de manera tirànica i a tornar-se mundana. «Vosaltres també estigueu preparats», diu Jesús, « perquè a l'hora que no penseu, ve el Fill de l'home [no la mort] ...»

Mateu 25, 1-13. L'espera del retorn de Crist és la mesura exacta, el termòmetre, per dir-ho, de la vida de l'Església. Així com el servent es va tornar infidel en el moment en què va dir «El meu senyor triga a venir», així també va succeir amb les deu verges, perquè es diu que totes es van adormir. A més, no era ni a l'Esperit Sant, ni a la mort, que tenien les verges d'esperar amb fidelitat, perquè ni la mort ni l'Esperit Sant són l'Espòs de l'Església. Totes les verges es van trobar en la mateixa situació; les prudents (els sants veritables), el mateix que les insensates que no tenien l'oli de l'Esperit Sant, es van adormir juntes, oblidant el retorn imminent de Crist.

A Marc 13 tenim gairebé el mateix. El verset 26 ens impedeix aplicar aquest passatge a la invasió dels romans;(3) i quan en el verset 29 es diu: «és a prop, a les portes», no s'està parlant del judici dels morts, ni del Gran Tron Blanc. En l'època del Gran Tron Blanc no hi haurà cases a les que es pugui fer referència.

Només apareixen quatre passatges en el Nou Testament que es refereixin al goig de l'ànima dels que han mort en el Senyor. El primer és quan el lladre li diu al Senyor: «recorda't de mi quan vinguis en el teu regne». Aquí ell estava pensant en la vinguda de Jesús en glòria, que era una veritat amb la qual els jueus estaven familiaritzats. I el Senyor li va respondre: Per això no has d'esperar a que torni: «Avui seràs amb mi al paradís». El segon passatge és el referent a Esteve, que va dir: «Senyor Jesús, rep el meu esperit». El tercer és aquell en el qual Pau diu: «Absents del cos i presents amb el Senyor» (2 Co 5, 8). El quart és Filipencs 1, 22-23, on l'apòstol diu: «No sé què escollir ... tinc l’anhel d’anar-me’n i de ser amb Crist, cosa molt millor». En efecte, és molt millor esperar la glòria estant presents amb Crist en el cel, que quedant-nos aquí baix; no és que anem a la glòria quan partim, sinó que deixem el pecat, quedem a l'abric del pecat, i gaudim del Senyor sense pecar. Sí, aquest és un estat molt millor, però és així mateix un estat d'espera, com l'estat en què està el mateix Crist, assegut a la dreta del Pare, i esperant el que resta.

Lluc 12, 35: «Que els vostres lloms estiguin cenyits, i els llums, encesos ...». Aquí ens trobem una altra vegada amb la paràbola del servent infidel. Però aquí el Senyor afegeix que el servent «que coneixia la voluntat del seu senyor, i no es va preparar gens (aquí tenim la cristiandat) ..., rebrà molts assots. Però el qui no la coneixia (aquí tenim als pagans), i va fer coses dignes d'assots, en rebrà pocs». Tots seran jutjats, però la cristiandat està en un estat infinitament pitjor que el dels jueus o el dels pagans.

Lluc 17, 30: «De la mateixa manera serà el dia en què el Fill de l'home es reveli».

Lluc 21, 27: «I llavors veuran el Fill de l'home venint en un núvol amb poder i gran glòria». La figuera, de la qual el Senyor parla en aquest context, és de manera especial el símbol de la nació jueva. «Vetlleu, doncs,» afegeix Ell, «pregant en tot moment, a fi que pugueu ser tinguts per dignes ... i us pugueu mantenir ferms davant del Fill de l'home.» Aquests dos capítols de Lluc, és a dir, el 17 i el 21, el mateix que Mateu 24 i Marc 13, tenen a veure amb els jueus. A aquests es pot afegir Lluc 19, on els servents que s’anomenen i els enemics que van rebutjar al noble són ben clarament els servents de Crist i la nació jueva (vegeu els vv. 12, 13, 27).

Joan 14, 2: «En la casa del meu Pare hi ha moltes estances ... vaig a preparar un lloc per a vosaltres. I ... tornaré». El Senyor mateix vindrà a prendre l'Església, a fi que l'Església sigui on Ell és.

Fets 1, 11: «Aquest mateix Jesús, que ha estat endut a dalt de entre vosaltres cap al cel, vindrà de la mateixa manera ... »

Fets 3, 20. Aquí tenim la predicació de l'apòstol als israelites: Convertiu-vos, i Jesús tornarà. Vosaltres heu donat mort al Príncep de la vida, heu negat el Sant i el Just; Déu l'ha ressuscitat. Penediu-vos, i Ell tornarà. Però no van voler convertir-se. Durant tres anys Jesús havia estat buscant en va fruit a la figuera. Ben al contrari, els vinyaters van donar mort al Fill d'Aquell que els havia establert sobre la vinya. El Fill de Déu, Jesús, va demanar per a ells el perdó, des de la creu, lloc des del que la Seva veu és sempre eficaç, dient: «Perdona'ls, perquè no saben el que fan». Mentrestant, l'Esperit Sant, per boca de l'apòstol, respon a la intercessió de Jesús: «Sé que vau obrar per ignorància»: penediu-vos, doncs, i Ell tornarà: «Penediu-vos ... a fi que vinguin temps de repòs des de la presència del Senyor ...»Però sabem que es van resistir obstinadament a l'Esperit Sant (Ac 7, 51).

Fets 3, 20-21: «I ell enviï aquell que us ha estat predicat abans, Jesucrist, a qui el cel, certament, ha d’acollir fins als temps de la restauració de totes les coses, dels quals Déu va parlar per boca del tots els seus sants profetes des de sempre».

Aquí tenim el gran objecte de tots els consells de Déu. Tal com hem vist abans el secret de la Seva voluntat, que Déu aplegarà totes les coses en Crist, veiem aquí que Ell ha parlat d'això mateix, en el que toca a les coses terrenals, per boca dels Seus sants profetes. I com es compliran aquestes coses? Per el vessament de l'Esperit Sant? No, perquè es diu que això tindrà lloc quan enviarà Jesús. Sens dubte, jo crec que l'Esperit Sant serà vessat, i de manera especial sobre els jueus; però, en el passatge que estem contemplant, aquest esdeveniment tindrà lloc per la presència de Jesús. No és del cel del que es tracta aquí. No hi pot haver una revelació més explícita que les coses de les que van parlar els profetes tindran el seu compliment quan Jesús serà enviat. No veig com es pot defugir el sentit i la senzillesa d'aquesta declaració.

Veiem la caiguda, la ruïna de l'home; veiem també tota la creació subjecta a l’esclavatge de la corrupció. L'Esposa desitja que l'Espòs sigui manifestat. No és l'Esperit Sant el qui restaurarà la creació ni el qui és l’hereu de totes les coses: és Jesús. Quan Jesús sigui manifestat en glòria, el món ho veurà, mentre que a l'Esperit Sant no el pot veure.

Tot genoll es doblegarà al nom de Jesús. L'obra de l'Esperit Sant no és restaurar totes les coses aquí baix, sinó la d'anunciar a Jesús que ha de tornar. Un cop més, és l'Esperit Sant qui va dir, per boca de Pere: «A qui el cel, certament, ha d’acollir». Ha d’acollir a qui? ... No a l'Esperit Sant; Ell ja hi era; i a nosaltres ens pertoca creure.

Passo ara a les Epístoles, per veure també en elles com la vinguda del Salvador era l'esperança constant i viva de l'Església.

Veiem clarament a Romans 8, 19-22 a tota la creació en suspens, fins al moment de la Seva manifestació; comparem amb Joan 14, 1-3 i Colossencs 3, 1, 4.

També a 1 Corintis 1, 7: «De manera que no us manca cap do, mentre espereu la manifestació del nostre Senyor Jesucrist».

Efesis 1, 10. D'aquest passatge ja n’hem parlat. Com que en el judici final ja hauran desaparegut el cel i la terra, és abans d'aquesta època que Déu reunirà totes les coses en Crist.

Filipencs 3, 20-21: «Perquè la nostra ciutadania és en els cels, d'on també esperem amb anhel el Salvador, el Senyor Jesucrist; que transformarà el cos de la nostra humiliació per fer-lo conforme al cos de la seva glòria, ... »

Colossencs 3, 4: «Quan Crist, la nostra vida, sigui manifestat, llavors també vosaltres sereu manifestats amb ell en glòria».

Les dues epístoles als Tessalonicencs giren del tot al voltant d'aquest tema.

1 Tessalonicencs. Tot té lloc amb vistes a la vinguda de Crist; tot el que diu Pau del seu goig i de la seva obra té relació amb ella.

Ja en primer lloc, la conversió mateixa té relació amb aquesta veritat (1, 10). Els fidels de Tessalònica, que havien servit d'exemple als de Macedònia i d'Acaia, i la fe d’ells s’havia fe tan cèlebre que no hi havia necessitat de dir-ne res, s'havien convertit «dels ídols a Déu, per servir el Déu viu i veritable, i esperar dels cels el seu Fill, que ell ressuscità d’entre els morts, Jesús, que ens allibera de la ira que ha de venir». És de ressaltar que aquesta església, una de les més puixants d'aquelles a les que els apòstols van escriure, sigui precisament la que el Senyor escull per revelar amb més detalls les circumstàncies de la Seva vinguda. «El consell secret de Jahveh és per als qui el temen.»

Així era doncs la fe dels cristians de Tessalònica: per tot el món se’n parlava d’aquesta fe, és a dir, que esperaven Jesús dels cels. I a nosaltres ens toca tenir aquesta mateixa fe que tenien els tessalonicencs. I cal esperar al Senyor, com ells ho feien, abans del període dels mil anys. Per descomptat, ells no deien pas: Passaran mil anys abans que el Senyor torni.

Capítol 2, 19: «Perquè, quina és la nostra esperança ...? No ho sou vosaltres, davant del nostre Senyor Jesucrist en la seva vinguda ? »

Capítol 3, 13: «A fi que siguin afermats els vostres cors, irreprensibles en santedat, davant del Déu i Pare nostre, en la vinguda de nostre Senyor Jesucrist amb tots els seus sants.» Aquesta és la idea dominant sobre els pensaments i els afectes de l'apòstol.

Capítol 4, 13-18. Cal destacar que l'única consolació que l'apòstol ofereix als qui estaven al voltant d'un llit de mort d'un fidel és el seu retorn amb Jesús i el seu mutu retrobament. El costum és dir: «Oh, consola't; s'ha anat a la glòria, i aviat el seguirem». Però no és aquest el pensament de l'apòstol; ben al contrari, la consolació que els dóna als qui compartien els últims moments dels fidels és: Consoleu-vos: Déu els tornarà a portar. Cal que es doni un immens canvi en els sentiments habituals dels cristians, perquè l'única consolació que l'apòstol ofereix és considerada avui dia com una insensatesa. Els fidels de Tessalònica estaven fins a tal punt impregnats del pensament del retorn de Crist que no s'imaginaven poder morir abans de tal esdeveniment; i quan un d'ells partia, els seus amics s’afligien tement que no estaria present en aquell feliç moment. Però Pau els tranquil·litza dient-los que «així Déu també portarà amb Ell els qui s’adormiren en Jesús». Podem comprendre, per mitjà d'aquest exemple, com l'Església ha deixat de costat l'esperança que omplia l'esperit dels primers fidels; fins a quin punt ens hem allunyat del pensament apostòlic, que hem posat en el seu lloc la idea d'un estat intermedi de benaurança (l'ànima separada del cos), un estat que sense dubte és real, i superior per descomptat al nostre estat sobre la terra, però vague, i que és a més un estat d'espera. El mateix Jesús espera, i els sants morts esperen.

No desitjo en absolut debilitar la veritat d'aquest estat intermedi de benaurança; l'apòstol en parla així del mateix (2 Co 5, 2): «I per això gemeguem, perquè anhelem ser revestits amb la nostra habitació del cel, i en tant que vestits no serem trobats despullats. Perquè els qui estem en aquesta tenda gemeguem oprimits, perquè no voldríem ser despullats, sinó revestits, a fi que allò que és mortal sigui absorbit per la vida ... Per tant, estem sempre plens de confiança», etc. És a dir: Si el cos mortal no queda absorbit per la vida (no és transmutat), la confiança que tinc no queda interrompuda en el moment de la mort; ja he rebut la vida de Crist en la meva ànima, i aquesta no podrà deixar de ser. Pot arribar el moment en què jo mori, però la vida de la meva ànima no queda per això afectada; ja tinc la vida de Crist; i si deixo el cos, serà per estar amb Ell.

Una altra observació encara sobre 1 Tessalonicencs 4, 15-17: «Llavors nosaltres, els qui vivim, els qui restem, serem arrabassats juntament amb ells en els núvols per rebre el Senyor en els aires, i així estarem sempre amb el Senyor».

Si l'apòstol hagués estat esperant un mil·lenni de l'Esperit Sant abans de la vinguda de Jesús, com hauria pogut dir: Els qui vivim, els qui restem encara per a la vinguda de Crist? Per a ell es tractava, doncs, d'una contínua espera de la vinguda de Crist, de la qual no en sabia el moment, però que tenia motius per esperar. És que estava enganyat en això? No, en absolut; tan sols esperava; i aquesta espera tenia el bon fruit que el mantenia en perfecta separació del món. Si esperéssim d'un dia per l'altre l'arribada del Senyor, on quedarien tots aquests plans que es fan per a la família, per a la casa, per afalagar la supèrbia de la vida, per enriquir-se? Allò que forma el nostre caràcter és la natura de la nostra esperança, i, quan vingui el Senyor, Pau gaudirà dels fruits de la seva espera. L'esperança que l'animava va produir els seus formosos fruits; va ser a causa d'aquesta esperança que va dir: «Tot el vostre esperit i la vostra ànima i el vostre cos siguin guardats irreprensibles en la vinguda del nostre Senyor Jesucrist» (1 Ts 5, 23).

1 Tessalonicencs 5, 2-4. Cal observar que aquest dia no ha de sorprendre els creients com un lladre.

2 Tessalonicencs 1, 9, 10; 2, 3-10. En lloc d'un món beneït per un mil·lenni sense la presència de Jesús, observem l'home de pecat que va de mal en pitjor, fins que és destruït per la manifestació de la vinguda de Crist. Al meu parer, això constitueix evidentment una prova que aquest mil·lenni de l'Esperit a soles és fals, ja que el misteri d'iniquitat, que ja va començar en temps de l'apòstol Pau, havia de prosseguir fins que es manifestés l'home de pecat, que serà destruït per la manifestació del mateix Crist en la Seva vinguda, amb l’alè de la Seva boca.(4) I en un estat de coses així, on hi ha lloc per a un tal mil·lenni?

1 Timoteu 6, 14-16: «Que guardis el manament sense taca, irreprensible, fins a la manifestació del nostre Senyor Jesucrist, que al seu propi moment mostrarà el benaurat i únic Sobirà, el Rei dels reis i Senyor dels senyors, l'únic que té immortalitat, que habita en llum inaccessible; el qual mai cap dels homes no ha vist ni pot veure: a ell, l'honor i el poder etern. Amén.»

2 Timoteu 4, 1: «T’encarrego, doncs, davant de Déu i del Senyor Jesucrist, que ha de judicar els vius i els morts en la seva manifestació i en el seu regne: ...»

Titus 2, 11-13. La gràcia s’ha manifestat, mostrant-nos primer la manera de viure, i després l'esperança de la glòria. La manifestació de la gràcia ja ha tingut lloc; i ens ensenya a esperar la manifestació de la glòria.

Hebreus 9, 28: «Així el Crist fou ofert una sola vegada per dur els pecats de molts, i apareixerà una segona vegada, sense relació amb el pecat, a aquells que l'esperen, per a salvació». Com gran sacerdot, un cop hagi acabat la Seva obra intercessora, sortirà del santuari. Vegeu així mateix Levític 9, 22-24.

Jaume 5, 9: «El Jutge és davant les portes».

2 Pere 1, 16-21: «Perquè no és pas seguint faules enginyoses que us vam fer conèixer el poder i la vinguda del nostre Senyor Jesucrist, sinó que vam ser testimonis oculars de la seva majestat, perquè ell va rebre de Déu Pare honor i glòria, quan una tal veu li fou adreçada per la glòria majestuosa: Aquest és el meu Fill, l'Estimat, en qui jo estic complagut. I nosaltres vam sentir aquesta veu que venia del cel quan érem amb ell a la muntanya santa. I tenim encara més ferma la paraula profètica, en què feu bé de fixar-vos atentament, com a un llum que brilla en un lloc fosc, fins que el dia claregi i l'estel del matí s'aixequi en els vostres cors; sabent això en primer lloc: que cap profecia de l'Escriptura no ve per interpretació pròpia, perquè la profecia mai no ha estat portada per voluntat humana, sinó que els sants homes de Déu van parlar portats per l'Esperit Sant».

Així, la transfiguració va ser com un espècimen, una mostra de la vinguda de Jesús en glòria.

1 Joan 3, 2-3: «Sabem que quan es manifesti serem semblants a ell, perquè el veurem tal com ell és.» No serem semblants a Ell fins que Ell aparegui. Abans no. «I tot el qui té aquesta esperança en ell es purifica a si mateix, tal com ell és pur.» Sabent que quan Jesús aparegui seré semblant a Ell, haig ja de semblar-me, des d'ara, tot el possible a Jesús. Que n’és de gran, la poderosa eficàcia d'aquesta veritat del retorn de Crist, i què en són de pràctics, els efectes que es desprenen d'aquesta esperança! Aquesta esperança ens és la mesura de la santedat, així com també és el seu motiu.

També els que són al cel (Ap 5, 10) diuen en els seus càntics: «regnarem sobre la terra», i aquest és el llenguatge dels fidels que ja són a les altures al voltant del tron. Diuen: regnarem, no regnem. Ells mateixos estan en estat d'espera, com el mateix Jesucrist; esperant el que queda, fins que els Seus enemics siguin posats per escambell dels Seus peus.

Estudiem també la paràbola de la zitzània i del blat (Mt 13). La zitzània, és a dir, el mal que Satanàs ha fet allà on s'ha sembrat el blat, ha de créixer fins a la sega, que és la fi d'aquesta dispensació. El mal que ell ha provocat mitjançant heretgies, falses doctrines, falses religions, tot aquest mal ha de seguir, créixer i madurar. Aquesta zitzània ha d'augmentar i multiplicar-se en el camp del Senyor fins a la sega. Aquesta és una revelació positiva, que contradiu de manera formal la idea d'un mil·lenni de l'Esperit Sant sense un retorn del Senyor.

Així, hem vist que la vinguda de Crist està unida a tots els pensaments, a tots els motius de consolació i de goig, i a la santificació de l'Església, fins i tot en el llit de mort, i que Crist portarà amb Ell als que hagin abandonat el cos. Hem vist també, d'una banda, que la vinguda del Senyor és allò que serà el mitjà de la restauració de totes les coses, i, d'altra banda, que el mal ha de créixer en el camp del Senyor fins al moment de la sega.

PREFACI i Índex General

PRIMERA CONFERÈNCIA — Introducció

SEGONA CONFERÈNCIA — L'Església i la seva glòria

TERCERA CONFERÈNCIA — La segona vinguda de Crist

QUARTA CONFERÈNCIA — La primera resurrecció

CINQUENA CONFERÈNCIA — El progrés del mal sobre la terra

SISENA CONFERÈNCIA — Els dos caràcters del mal

SETENA CONFERÈNCIA — El judici de les nacions

VUITENA CONFERÈNCIA — Les promeses del Senyor a Israel

NOVENA CONFERÈNCIA — La decadència i dispersió d'Israel

DESENA CONFERÈNCIA — La restauració i benedicció terrenal donades a Israel

ONZENA I ÚLTIMA CONFERÈNCIA — Recapitulació i conclusió